Un home valent amb un mirall

A en Miquel, l'he envejat sempre. Per la seva pura dedicació a la literatura, a la qual ha deixat la carcanada, com deia el mestre Pla. Pel seu precís sentit de l'espai des del qual contemplava el món: pròxim per poder descriure l'enrenou de la realitat amb fervor i precisió de dibuixant figuratiu, però alhora distant (a vegades irònic i glacial, a vegades càlid i afectuós): per protegir-se de la seducció de la realitat, que esguerra tantes bones intencions literàries. Lector solidíssim, va mostrar des de ben jove, quan el vaig conèixer en els seus primers articles de crítica literària a Presència, unes quantes virtuts que li he envejat. Era un home segur del que feia i del que anhelava. Aquest convenciment li va donar la força que a molts altres ens manca: és fàcil deixar-se emportar pels vents de les modes literàries, tan volàtils com inconsistents. En Miquel no va fer cap concessió a la vanitat, a la llagoteria, als dictats de la societat mediàtica, a la subordinació política de la ploma. Des del primer moment, sabia on volia anar. Al Parnàs, amb els grans noms de la literatura. Seguia sense distreure's la màxima de Saint-Real que consta al capítol XIII d'El roig i el negre de Stendhal: “La novel·la: el mirall que hom passeja al llarg d'un camí”. El mirall d'en Miquel era net, clar, diàfan. Reflectia els núvols i el cicle de l'any, reflectia les seves lectures reposades i les misèries humanes, reflectia les llums i les ombres del país, de la història. La segona gran virtut d'en Miquel era la persistència. Són molts els cridats a la literatura, però ben pocs aconsegueixen aguantar el sacrifici que exigeix. Miquel volia, per damunt de tot, deixar una obra ben feta. Infatigable, treballador, perfeccionista, valent, no va defallir davant la general indiferència. Ha fet camí amb el seu mirall fins a l'últim moment. Semblava, i era, un home discret, pulcre i amable. Però portava a dins un foc molt viu. Ha deixat una obra periodística tan extensa com excepcional, que els lectors d'El Punt coneixem bé. I ha deixat una obra literària que justifica de sobres tota una vida de dedicació. Paisatge en flames i Octubre són dos dietaris que cal col·locar a la biblioteca catalana al costat de Josep Pla. Cera i El manuscrit de Virgili són dues novel·les que qualsevol altra literatura que no fos tan mesquina com la nostra s'enorgulliria d'exhibir, promoure i traduir. Ja has arribat al Parnàs, Miquel! De tots nosaltres, has estat el més noble, el més coratjós, el més resistent. Ja fa dies que veies, al Port, el rostre de la Desconeguda. Potser el que admiro més de tu és l'estoïcisme amb què et vas enfrontar a la mort. “Sí –em vas dir– això s'acaba”, i em vas mirar amb els ulls nets. Sense retrets inútils ni dramatisme. I vaig pensar: en Miquel ja té mirada de clàssic.