La parella d'aquarel·listes

Àngels Estella i Joan Maria de Castellar són parella i viuen a Teià. Tots dos comparteixen professió –són arquitectes–, treballen plegats i, a més, tenen la mateixa afició: l'aquarel·la. I no se'ls dóna gens malament a cap dels dos. Acaben de tornar de Finlàndia, on han rebut el primer i el tercer premis del simposi internacional de Turku, en el qual van participar uns 300 pintors d'arreu, especialment d'Europa.

“Ha estat un gran honor”, expliquen aquests teianencs,que asseguren que per a ells, la pintura és una passió, un divertiment, en cap cas un modus vivendi. Tot i els nombrosos paral·lelismes que hi ha entre els dos membres de la parella, també tenen moltes diferències: artístiques, de caràcter, d'estil...“Ens van pujar en una barca i ens van portar a Naantali, on teníem unes quatre hores per plasmar les nostres obres”, expliquen. En Joan va plantar ràpid el cavallet i, acompanyat d'una cerveseta, va captar amb molta precisió un edifici d'aquesta localitat finesa. L'Àngels, en canvi, va optar per voltar per la ciutat acompanyada d'una llibreta i un retolador. “Capto idees, conceptes, colors”, explica. “Va creant el seu quadre al cap i després el pinta de memòria, en molt poca estona té la pintura acabada”, explica el seu marit, que, sense dissimular la seva admiració, resumeix el que els separa: “Ella és pur geni; jo faig més feina d'artesà”, assegura. Els resultats també són molt diferents: l'Àngels realitza composicions més abstractes, conceptuals, mentre que en Joan és més figuratiu. Quan pinten a casa ho fan en racons diferents i fins i tot la seva formació ha anat per camins molt diversos. Ell dibuixa, pinta i esculpeix des de ben petit –va arribar a treballar fent dibuix anatòmic a l'hospital Clínic de Barcelona–. Ella va entrar en contacte amb l'art, molt més tard, a mitjan vuitanta, però des d'aleshores, explica, no ho parat d'estudiar. Tot i això, aquesta diferència d'estil i de carreres no els va impedir endur-se el primer i el tercer premis, respectivament, a Finlàndia. Abans havien rebut algun guardó en concursos estatals –un d'internacional a Bilbao– i també havien estat reconeguts a Anvers, però aquest els fa especial il·lusió. “Ens agrada perquè el veredicte no el dicta un jurat, els guanyadors es trien per votació popular”, explica Estella, que va deixar l'obra guanyadora a Turku. “El 80% de les obres les regalem”, apunta De Castellar, que també admet que, a vegades, quan pinta al carrer algun vianant s'ofereix per comprar-li les seves obres. “Aleshores sents una sensació especial, de reconeixement”, diu. Quan parlen d'art ho fan amb passió, amb una brillantor als ulls que demostra que s'estimen el que fan. Un sentiment que, de segur, pot arribar a produir molta més satisfacció que la majoria de premis que es fan i es desfan.