Dolor i escatologia

La punyent expressivitat de Castellucci no deixa mai indiferent, malgrat el condiment repulsiu amb què sovint cuina els seus muntatges, que en el cas d'aquest últim és ni més ni menys que la pura merda. Un escenari d'un blanc impol·lut, també els mobles, on Castellucci retalla una hora del dolorós dia a dia d'un ancià que no pot controlar els esfínters i el seu fill encorbatat que, amb no gaire perícia, el neteja una vegada i una altra amb tot els ets i uts i a la vista del públic. El vellet, assegut davant la tele, comença de sobte a somicar, senyal infal·lible que s'ha cagat a sobre. És un plor de vergonya i impotència d'una veritat crua i dolorosa tant per a qui pateix la disfunció com per al familiar que se n'ocupa. La cerimònia de despullar l'avi plorós, peça per peça, de rentar-li el cul amb una esponja, d'eixugar-lo, posar-li els bolquers i la camisa és d'una minuciositat exasperant que burxa la sensibilitat de l'espectador i que el deixa amb el cor encongit. Ho acompanya amb una reproducció realística de la caca humana i, molt particularment, de l'efecte odorífer que fa al cas. Castellucci prenya de sentit els dos conceptes que designen la paraula escatologia: d'una banda, com a anàlisi dels excrements (en grec skatós) i, de l'altra, com a teologia de les darreries de l'home (en grec ésjatos). Per això presideix l'escena una ampliació del rostre de Crist del pinzell d'Antonello da Messina, davant de la qual aniran desfilant fins a dotze nens amb motxilles carregades de bombes de mà que impacten contra la cara beatífica del fill de Déu. En l'últim tram, la pintura regalima sang i s'esquinça, es forada de lletres (“Ets –no ets– el meu pastor”), i desapareix en una impactant instal·lació plàstica, amb un acurat suport sonor i lumínic. Contundent!