Jack Johnson enamora Cruïlla

Jack Johnson és d'aquells tipus que fan una miqueta de ràbia. Cada cop que mostrava el seu somriure d'anunci de pasta de dents, cada vegada que deia “moltes gràcies” o “visca Catalunya” amb mirada vergonyosa o simplement quan extreia el seu ukelele de la funda, aixecava onades d'admiració del sector femení del públic. Sense tenir res que pugui fer-lo destacar de la mitjana ni sortir d'uns paràmetres amables de pop assolellat facturat des de les platges de Hawaii. Tal i com cantava Albert Pla, Jack Johnson és l'home que ens roba les xicotes, aquell noi que qualsevol mare voldria com a gendre i que surt sempre molt ben parat encara que faci versions del I wanna be your boyfriend dels Ramones amb una guitarra acústica i omplint el fons de l'escenari d'estrelles. Un noi tan amable que no va dubtar a convidar a pujar a l'escenari els seus amfitrions habituals quan visita la ciutat de Barcelona, el matrimoni format pel doctor Eduard Estivill i Montse Domènech –coneguts també artísticament com Falsterbo– no per cantar Puff era un drac màgic però sí per fer-ho amb Home del nord-americà i introduint la tornada en català. No cal dir que en aquell moment el fòrum va sucumbir i les malmeses rajoles del terra van esmicolar-se encara més. Després del concert de Johnson, enllaçar amb Delafé y las Flores Azules va ser un excés de glucosa que va ser molt ben acceptat per un públic que agraeix no haver de fer un màster complert de les darreres tendències musicals per saber qui està tocant als escenaris. Després d'aquest malbaratament de somriures i brindis a l'alegria de viure, l'assistència al festival es va reduir notablement, però encara va quedar força gent per deixar-se endur per la classe magistral de dancehall de Lee Scratch Perry i Max Romeo, la fusió rockera de Very Pomelo i el funk tangencial de The Heavy.