Rere el crepuscle

No, aquesta no és una continuació de Dos homes i un destí, encara que el personatge principal sigui Butch Cassidy. Tampoc no és una d'aquestes operacions que tant agraden al cinema espanyol de fer veure que és molt internacional quan en realitat se li veuen les costures provincianes per tot arreu. I això que el nom de Mateo Gil, el director, podria fer pensar en les dues opcions, sobretot per la seva vinculació com a guionista amb el sempre ambiciós Alejandro Amenábar, que també ha acabat fent cinema en anglès. Afortunadament, Gil aconsegueix desmarcar-se de tot això amb una pel·lícula estranya, que sembla que prové d'un altre temps i que resulta simpàtica per la seva tendència suïcida: a qui pot interessar avui dia què va ser de Cassidy, si realment va morir o no, i què va fer fins arribar a la frontera de la vellesa?

Doncs per exemple a aquest crític, i no per nostàlgia, sinó per respecte als que van a contra corrent. Una mena de western crepuscular barrejat amb el western existencial –és a dir, com si Peckinpah se n'anés de copes amb Monte Hellman i Jim Jarmusch–, Blackthorn no és ni una cosa ni l'altra sinó tot al contrari. A Gil li manquen eines estètiques i conceptuals per aconseguir el que vol, un relat sec i concís sobre un Cassidy ja grandet que es troba amb un jove que l'acompanyarà en la seva darrera fugida. Però la seva aposta pels paisatges nus i polsegosos, per l'esquema clàssic de l'aprenentatge i pel to elegíac alhora que exempt d'enfatisme, fan que la pel·lícula mostri rampells d'una intensitat poc habitual en aquests temps. Com la composició de Sam Shepard, lacònica i tranquil·la, a l'estil d'una balada de Bob Dylan.