Agraïments

Des d'aquell Grec del 1998 en què va aparèixer al parc Güell penjat d'un abric i amb el somriure de calavera a la cara, Andrés Corchero ha representat una de les vies d'entrada més importants del butoh a casa nostra, aquesta dansa del Japó postbèl·lic que conjuga lletjor amb bellesa i moviment amb contenció, i que ha contribuït en gran mesura a l'avantguarda de la dansa catalana.

Camí de silenci era l'obra creada després de moltes anades i vingudes al Japó materialitzades en 10 anys a la companyia de Min Tanaka i les classes de Kazuo Ohno. Aquests van ser els dos grans mestres que donaren cos a la recerca esperonada per Sankai Juku l'any 1981, en presentar-se al Mercat de les Flors trasbalsant la concurrència, igual que va passar quan va tornar-hi ara fa dos anys.

El 1986 fundava la companyia Raravis, al costat de Rosa Muñoz, i des d'aleshores es forjà un estil propi dins d'aquesta tècnica japonesa de propostes extremes també anomenada Body Weather. Ara, ajudats per la poesia de Feliu Formosa, ara pel piano d'Agustí Fernández, Raravis ha sabut captar atmosferes i sensacions per després corporitzar-les en els espectadors, per molt amagats que estiguin dins l'armadura del dia a dia; entrar-hi ha estat el seu objectiu.

Arribat el moment dels agraïments, Corchero ha composat Odori Gokoro, terme que defineix la gràcia d'un intèrpret i que aquests mestres, que apareixen en vídeo dins de l'obra, tenien sobradament. Com ell, encara que li anava en contra el xerricar de les cadires noves de la sala Pina Bausch cada cop que algú s'hi bellugava.

Odori Gokoro mostra aquests dies al Mercat de les Flors l'horitzó –definit com un filferro tensat– que guanya profunditat amb cada nova textura que se sobreposa a l'aprenentatge vital i corporal del ballarí, mentre es mimetitza en materials que cobren una major importància en les seves darreres obres: plàstics que l'emboliquen com a crisàlide emergent; fustes inclinades en representació d'un espai d'assaig insegur; sabates de taló que remeten a la feminitat retrobada. Un “gràcies” projectat segella l'espectacle. En ser sincer i compartit, fins i dins del silenci, ressona.