Un arbre esponerós

Segona òpera en concert de la setmana i segon èxit. L'OBC tornava al Liceu amb una Daphne on va exhibir un estat de forma més estimulant que el d'El jugador del curs passat. Pablo González, en la seva primera experiència lírica a Barcelona, va respectar la transparència de la partitura tot fent justícia a la particular coloració daurada d'aquest Strauss crepuscular (gloriós crepuscle, en tot cas). Cert, el so no sempre va tenir el màxim refinament possible, però els resultats globals van ser convincents. Més digne d'aplaudiment encara va ser com el director asturià va traçar el gran arc d'aquest acte continu, sense cesures ni caigudes de tensió.

Riccarda Merbeth és una de les principals exponents actuals del rol de Daphne, un altre gran regal del compositor a la veu de soprano, i si el timbre pot ser un xic mat, aquest és un factor negligible al costat de la capacitat per navegar amb comoditat per les llargues cantilenes straussianes i d'alleugerir l'emissió en els moments més extàtics, com la màgica transformació en llorer. La veu de Lance Ryan no serà un paradigma de bellesa i alguna frase podria ser menys matussera, però la facilitat insultant amb què va resoldre l'àrdua tessitura d'Apollo deixava poc menys que estupefacte, mentre que el seu rival Leukippos estava correctament servit pel to més mel·liflu de Jörg Schneider. Robert Holl va ser un Peneios de gran classe, Janina Baechle se submergia amb eficàcia en les profunditats de Gaea, i els pastors, les serventes i el cor masculí van estar més que a l'alçada. Esperem que Daphne arreli prou com per tornar escenificada.