Morir d'avorriment
Ens agrada queixar-nos de l'immobilisme polític. Les lleis no avancen al mateix ritme de la societat i als personatges que les elaboren els agrada tant contemplar-se en el mirall que no tenen ulls per a res més. En canvi, aquells que fa tota la vida que maneguen els fils de la cultura ens són mereixedors d'una altra visió que sovint ens porta al qualificatiu de savi.
No em refereixo al senyor Eduardo Bautista, perquè el fins ara capo de la Societat General d'Autors i Editors més que un savi és el rei dels cobradors del frac. Parlo d'aquells que han sabut pastar la cultura de tal manera que han acabat guanyant una parcel·la a l'oracle dels escollits.
D'aquí a uns dies se celebren a Barcelona les terceres Reflexions Crítiques sobre la cultura catalana. Les dirigeixen Xavier Bru de Sala i Vicenç Altaiò, dos membres destacats del club exclusiu de l'aristocràcia cultural catalana.
En aquestes jornades no hi participarà el Consell Nacional de les Arts (Conca). El consell que en els seus inicis va presidir el mateix Bru de Sala, abans de sortir sobtadament per la porta de servei. Tot sembla indicar que les relacions entre els uns i els altres no són tan fluides com haurien de ser. La unitat esmentada de la Cultura és gairebé impossible d'assolir.
El Conca ha presentat fa uns dies (amb un retard considerable sobre l'horari previst) el seu Informe anual de la cultura i de les arts. No vaig poder assistir a l'acte, però posteriorment he vist el vídeo que han penjat a la seva pàgina web.
La immensa majoria dels onze savis i sàvies que integren el plenari formen part de la mateixa generació. No hi ha cap membre menor de quaranta anys. Cap representant de la cultura més viva i inquieta, de les noves idees nascudes amb la revolució tecnològica. No sé qui deia allò de renovar-se o morir. I entre les morts culturals més doloroses, es troba la de morir d'avorriment.