“Gas, gas!”

Goran Bregovic va aparèixer al Teatre Grec amb la partida guanyada abans de començar a jugar: tot ple, ben bé com havien fet Manel dos dies abans, però amb més moviment, perquè hi havia gent que ja ballava abans que comencés a sonar la música. L'altíssim compositor de Sarajevo, amb el seu vestit tornassolat, una banda sèrbia de metalls, dues veus búlgares i, sobretot, Muharem Redzepi (una bèstia escènica que canta apassionadament mentre fa anar el bombo i el plateret com una locomotora), va limitar-se a mantenir el peu sobre l'accelerador durant una hora i mitja llarga. I tots, contents.

El públic va embogir amb totes i cadascuna de les peces, inclosa la banda sonora d'Underground, els himnes etílics del seu darrer disc –Alkohol– i les dues cançons recents que ha escrit en castellà en col·laboració amb els Gipsy Kings, Balkanieros i Presidente alo, on Bregovic, premiat recentment per la contribució a la projecció de la música balcànica, s'endinsa amb gràcia i sense vergonya en els camins del reggaeton i la tecnorumba. A Presidente, entre el deliri kitsch i la genialitat visionària, les dues senyorasses de Sofia, guarnides amb els seus vestits típics, anaven ballant i corejant alguna cosa així com: “Sube el volumen, / ya se siente el calor, / pierde el control.” Talment una escena de qualsevol film del seu col·lega Kusturica.

Com els Gipsy Kings, Bregovic i els seus músics saben caminar pels límits del mal gust sense enfangar-se, convertint qualsevol cançoneta en una bomba de ritme. I esperonant-se entre ells amb un crit de guerra: “Gas, gas!”