La mística de Bartabas

‘Galop arrière'

La pel·lícula és una antologia estètica i conceptual que, tot recorrent l'essència de la trajectòria de Clément Marty (Bartabas), mostra l'evolució del gran renovador de l'art eqüestre, des de la teatralitzada agressivitat hereva de l'estètica del Cirque Aligre fins a les litúrgiques cavalcades embolcallat per les greus tessitures dels cants tibetans. Galop arrière evidencia les eines amb què Bartabas ha redimensionat l'art eqüestre que va ser l'origen del circ modern al segle XVIII: sensibilitat, talent creatiu i domini de totes les especialitats (dels cavalls en llibertat a l'alta escola i dels equilibris i acrobàcies a cavall fins a la intrepidesa dels djiguites caucàsics, passant per la profunda comunicació sensorial entre animal equí i animal humà). És només aquest domini de les tècniques de l'ofici el que permet a un artista ultrapassar l'exhibició de figures del circ clàssic per convertir-les en material dramatúrgic. Un exemple per a alguns circaires d'aquí i de Nord enllà.

Músiques índies, japoneses, klezmer, balcàniques –o de Stravinsky quan cal– formen una unitat indissoluble amb l'esperit de cada una de les propostes de Bartabas, en què la banda sonora i el saber estar dels músics juguen sempre un paper fonamental. A Galop arrière hi ha llargues seqüències en què veiem els músics gairebé en trànsit, absolutament lliurats al clima i a la intensitat de cada instant de l'espectacle.

A la pel·lícula, el mateix Bartabas diu, en off i a cau d'orella, textos propis combinats amb poemes d'André Velter i Victor Segalen, en una tria unitària que fa posar els pèls de punta: semblaria que el poeta dels cavalls ens vulgui dir que ja ho té tot dit i que ja ho té tot fet –quan, o molt m'equivoco, tot apunta que té encara moltes tones de poesia per destil·lar–.

‘El centaure i l'animal'

Perpètuament oposat al fast food escènic tan en voga arreu, Bartabas s'adreça a la percepció anímica de l'espectador. Si a Loungta s'inspirava en el llibre tibetà dels morts (Bardo Thodol), a El centaure i l'animal planteja una complexa simbiosi de dansa butoh i habilitats eqüestres amalgamada amb fragments d'Els cants de Maldoror (Isidore Ducasse, comte de Lautréamont, 1869) eficaçment servits en off per Mario Gas –vull pensar que en la traducció de Manuel de Pedrolo–.

No és un espectacle fàcil de pair, i la incomoditat del públic ho va palesar la nit de l'estrena: butoh i Lautréamont són vehicles d'introspecció dolorosa, d'un dolor còsmic. El butoh (dansa de la foscor) neix a finals dels 50 del XX per expressar el dolor generat pels horrors d'Hiroshima i Nagasaki. Com assenyala Pedrolo, Els cants de Maldoror posseeixen una tremenda força corrosiva. A El centaure i l'animal, Bartabas cedeix el primer pla al dansaire butoh Ko Murobushi, que a l'inici de l'espectacle martiritza un piano –com sembla que feia el mateix Lautréamont mentre escrivia– i després intriga i inquieta l'espectador amb un dolorós trànsit interior que podria ben bé ser el nostre si hi estiguéssim preparats. Genet de quatre cavalls, Bartabas li fa de contrapunt: tant és l'Àngel (de la Vida?, de la Mort?), com pertorbadora silueta insinuada i a penes visible, però omnipresent fins i tot quan no és en escena. Un fantasma hieràtic i amenaçador, a semblança dels fantasmes vitals que atenallaven Lautréamont.

Al final de l'espectacle, protagonista i fantasma convergeixen en un camí de llum, però no sabrem mai si s'arriben a trobar ni quin pot ser el desenllaç de tan llarga percaça. Amb permís dels que es miraven el rellotge durant la funció, El centaure i l'animal és una de les obres mestres de Bartabas i una obra mestra de l'art eqüestre contemporani.