Cinema a la intempèrie

El productor Lluís Valentí, que es va fer càrrec dels darrers films de José María Nunes, ha finançat un després de l'altre tres documentals que ell agrupa sota l'epígraf “trilogia de la pobresa”. D'aquests n'he vist dos, fins ara, i he de dir que no són el que esperava. Jo temia trobar-me amb el típic producte de bones intencions, de descripció de la misèria, fins i tot amb un punt de recreació morbosa en el tema, i allò que veig és una altra cosa. Els documentals en qüestió no poden evitar un cert to televisiu, de reportatge social, lluny del que hauria de ser una pel·lícula. Però alhora demostren ganes i voluntat, són plens d'energia purament cinemàtica, compensen els seus errors amb un concepte d'això que ara se'n diu “no ficció” que fuig tant de les pretensions artístiques com del metallenguatge. Són el que són, i res més. En aquest sentit, mentre Hammada, d'Anna Maria Bofarull, era un apropament a la qüestió sahrauí filmada amb sensibilitat i sentit del detall, Ciudad oculta se'n va a Buenos Aires per fer una cosa més crua però igualment sincera, limitacions a banda.

Andrés Bujardón filma aquesta “ciudad oculta”, un barri construït a l'època de la dictadura i progressivament degradat per la pobresa i la droga, com si es tractés d'una successió de rostres, de figures que expliquen històries de supervivència en un entorn infernal. Mai no es recrea ni en la llàstima autocomplaent ni en l'esteticisme gratuït, a aquesta pornografia de la misèria en la qual hauria pogut caure fàcilment. Però tampoc va més enllà, no construeix un discurs que sobrepassi la descripció dels fets. El lector decidirà si això és o no suficient en una pel·lícula com aquesta. Per a aquest crític, no hi ha dubte de l'honestedat, però potser caldria una mica més d'ambició.