La dualitat de Moby

Moby és d'aquesta mena de músics controvertits que, sense pretendre-ho, aconsegueixen que Google escupi la mateixa quantitat de pàgines tant maleint-lo com glorificant-lo. I, com passa en aquests casos, ni uns ni altres tenen la raó absoluta. Ser el culpable de moltes de les músiques que sonen en ascensors, anuncis, convencions i fils musicals és una arma de doble tall que popularitza i que també genera fòbies.

Al Poble Espanyol es va aplegar una representació dels seus seguidors, que gairebé van exhaurir el paper posat a la venda. “Ho sento pel meu espanyol i encara més per no poder dirigir-me en català. Sóc un simple ignorant de Nord-amèrica”, va dir quan engegava un concert llarg repassant gairebé tota la seva carrera. En aquesta ocasió, el descendent de Herman Melville va sonar en un format més rocker, orgànic i directe i amb una banda en què va destacar la poderosa veu de Joey Malcom. En ocasions semblava voler recuperar aquella època oblidada (va arribar a tocar en la sala Garatge l'any 1996 davant de quatre gats) en què combinava els discos i les gires de rock i hardcore amb filtrejos amb la electrònica. La mescla final entre Whole Lotta Love dels Led Zeppelin, seguit per la discotequera Honey i l'electrònica sense contemplacions de Feeling so real van ser una bona mostra de la dualitat amb què es va moure el repertori. I les cançons del flamant nou disc Destroyed? En va interpretar només tres: Be the one, The right thing i Lie down in darkness. La resta se les guarda per a una altra gira, un cop s'hagin popularitzat mundialment en anuncis de cotxes.