Tot esperant

Segons Jouvet, la primera regla del teatre és tenir èxit. L'èxit, però, és un pur misteri. Aquest misteri porta un nom: l'espectador. El públic, ho sabem, generós i romàntic com és, ho suporta gairebé tot, excepte, potser, l'avorriment. Caps inclinats, boques obertes, musells fatigats, caigudes d'ulls i l'angoixa del temps inacabable... En fi, ja tenim a la vista el Joan Ollé d'enguany.

Tenint en compte que les peces de Beckett traspuen gran comicitat ja es fa difícil comprendre que puguin acabar provocant un ensopiment tan llong i monòton. Com Vladimir i Estragon, esperàvem, vagabundejant en va a la vora d'un camí, nosaltres un bon espectacle, ells Godot. És cert que Esperant Godot té una trama repetitiva, sense cap fet rellevant i que vol simbolitzar el tedi existencial i la carència de significat que té la vida humana, però justament és des de l'absurd, a través de l'humor tragicòmic i l'atmosfera onírica, que cal expressar-ho. Cal crear personatges estranys però amb prou empatia perquè semblin normals, un món fet de detalls insòlits on tot ha d'estar en un mateix pla, tant els aspectes vitals com els filosofals. Però res d'això s'aconsegueix, els diàlegs ressonen mecànics, deixats caure com perquè sí, amb pics grotescos d'opereta. Sembla més aviat una versió pallassada, on tot és com de mentida. És clar que l'espantosa escenografia tampoc hi ajuda gens i només Pepo Blanco sembla traspuntar l'entitat beckettiana. És terrible. Així és la vida...