Tarantel·la i renaixement

De Philippe Claudel podem trobar, almenys, tres de les seves novel·les traduïdes al català a les llibreries –La néta del senyor Linh, Les ànimes grises i L'informe de Brodeck, totes editades per La Magrana– i, també, la seva excel·lent opera prima com a director –Hace mucho que te quiero (2008)– a la secció de DVD de qualsevol gran magatzem. Una figura com la seva –un creador capaç de cridar l'atenció en dos llenguatges tan diferents com el literari i el cinematogràfic– sembla que dóna testimoni d'un paisatge cultural –el del nostre país veí– que sembla que es defineix en la fluïdesa i la transversalitat, on els moviments entre una disciplina i l'altra no es contemplen com a sospitosos perquè lletra i imatge en moviment no viuen en compartiments estancs. Una experiència de la cultura com a sistema de gots comunicants que fa una enveja sana.

Confesso que no he llegit mai el Claudel novel·lista: un forat que, de fet, he d'omplir, perquè Hace mucho que te quiero tenia prou virtuts per fer que m'interessés per qualsevol obra que portés la garantia d'un nom que, allà, no es limitava a il·lustrar un guió sòlid, sinó que explorava el llenguatge del mitjà per trobar solucions més enllà de la fórmula i del lloc comú. Sí, Hace mucho que te quiero contenia una gran interpretació de la britànica Kristin Scott Thomas, en la pell d'una dona que intentava reingressar a la vida després de quinze anys d'empresonament, però el que perdura en la memòria d'aquell treball té més a veure amb les decisions de Claudel. Per exemple, el gran clímax emocional que tancava la pel·lícula i que l'escriptor-director centrava en els rostres, il·luminats per la llum que entrava per la finestra, de la seves dues actrius principals: Kristin Scott Thomas i Elsa Zylberstein (una d'aquelles belleses axiomàtiques del cinema francès que sumen la virtut de ser, a més, intèrprets sense rastre d'afectació). Una manera radical i despullada de resoldre la catarsi necessària d'un melodrama: tan radical com la que ha trobat Pedro Almodóvar a l'hora de tancar La piel que habito, pel·lícula sobre la qual caldrà parlar a fons quan arribi el moment.

Ara Claudel estrena la segona pel·lícula com a director i, si un ha de ser honest amb els seus afectes, no queda altre remei que reconèixer que l'experiència de veure-la ha estat més aviat agredolça. Més agra que dolça, per cert. A Silencio de amor, Claudel ha optat per canviar els registres del melodrama pels d'una comèdia amable, sentimental, amb ressons d'allò que es va anomenar neorealisme rosa. En veure-la, un s'adona perfectament del que volia dir Luis Buñuel quan parlava de la “infección sentimental”. Un servidor no té res en contra del sentiment, ni tan sols en contra dels bons sentiments, però la cursileria i el sentimentalisme de baixíssima graduació són probablement la gran lacra d'un cinema que perd el nord quan busca el camí més curt per satisfer els baixos instints del gran públic.

No es tracta, ni de bon tros, d'una pel·lícula menyspreable o idiota, però sí que mostra un vessant populista i antiintel·lectual en Claudel que resulta, almenys, preocupant. El director utilitza la tarantel·la com a correlat simbòlic i estructural en la història d'un professor italià vidu que renaixerà. Claudel es mostra subtil en explicar la història d'amor veritable que justifica la pel·lícula –on Anouk Aimée juga, de fet, un paper important–, però inclou una subtrama còmica de festeig virtual força lamentable i fa d'un sedentari militant anti-Berlusconi el contrapunt grotesc del personatge protagonista. Hauria preferit una pel·lícula on el concepte de “genocidi intel·lectual” no servís per definir el freak de la funció.