L'educació sentimental

Hi ha una generació cinèfila que no ha crescut amb Antonioni, Bergman o Godard, sinó que ha concebut el cinema com una fantasia de l'adolescència perllongada durant molt de temps. És aquella que ara veiem a sèries com The Big Bang Theory o Community, obsedits per la tecnologia i la ciència-ficció. Paul sembla dedicada a ells. Però no únicament a la manera d'un homenatge, sinó també d'un epitafi. Fins i tot per a aquesta camada les coses han canviat, s'han fet grans. I un altre tipus de cinema truca a les seves portes per fer-los veure que amb allò no n'hi havia prou, que ja pertanyen a la nostàlgia. Tot i que protagonitzada per dos comediants anglesos, també guionistes, Paul és un producte típic de Greg Mottola, l'autor de Supersalidos i Adventureland, també elegies per un univers perdut que no té camí de retorn.

Paul és la història de dos nerds que visiten una fira del còmic i després s'endinsen per terres on suposadament s'han vist ovnis. La sorpresa vindrà quan es trobin amb la criatura que va inspirar l'E.T. de Spielberg, ara perseguida per l'FBI. Lluny de la paròdia fàcil o el film d'acció, Mottola construeix un mecanisme autodestructiu que parla dels mites, de la seva fragilitat i de la d'aquells que hi creuen. I el resultat és alhora devastador i exultant, parla d'allò que es perd mitjançant la confrontació amb la realitat però també de la bellesa que perdura en el record, com diria el Wordsworth d'Esplendor en la hierba. En aquest sentit, no és únicament una pel·lícula per a aquelles generacions, sinó igualment per a tots aquells que algun cop hem pensat que sempre s'hauria d'imprimir la llegenda, com deia John Ford.