El Rei de Reis

Divendres, a les deu de la nit, puntual com pocs, B.B. King va començar el seu esperat concert als Jardins de Cap Roig. Bé, matisem: la seva banda ho va fer. Van ser vint minuts calculadíssims perquè aquesta agrupació de músics de primera fila escalfessin l'ambient, sovint fred, que es congrega en aquest festival musical de Calella de Palafrugell. I és que tot estava preparat perquè el més gran –en tots els sentits– bluesman entrés en escena. Als seus gairebé 86 anys i amb l'agilitat disminuïda, a B.B. King el van haver d'acompanyar a la cadira on es va seure i no se'n va moure més (tot i que des d'allà no va parar de gesticular en tot moment). Un procés lent que es va seguir amb tot el públic, entregat, dempeus.

I el Rei de Reis va començar a tocar una introducció instrumental que va servir perquè el gegant del blues presentés la formació que ahir el va acompanyar. I així, ben aviat es va veure que el vell músic, una llegenda viva de la història de la música, exerciria més de showman que no pas de guitarrista, no sabem si cansat pel concert que va oferir el dia abans a Sant Sebastià o perquè realment la gira que fa així ho presta. El cas és que vam haver d'esperar els primers quaranta minuts del concert per escoltar (i disfrutar) de la primera cançó en què B.B. King introduïa la veu, encara portentosa. Va ser amb I need yo so, per donar pas a Every day I have the blues i un parell de cançons més fins que va passar el que no havia de passar. Les contínues pauses que el músic nord-americà provocava per jugar amb els ritmes i el joc de diàlegs que establia amb els seus músics i els espectadors –realment allargassats– van fer saltar l'irrespectuós de torn –en altres ambients directament el qualificaríem d'energumen–, que en un anglès entenedor va escridassar-lo que “callés i toqués més”. Un moment de fricció que va desembocar en un precipici de peces més curtes, per acabar en un tres i no res amb When the Saints go marching in. I el concert va cloure amb l'habitual repartiment de pues de guitarra entre els incondicionals com aquell qui reparteix caramels a la sortida de l'escola. Potser esperàvem més, però la majoria de presents vam tenir clar que la d'aquella nit va ser una actuació única.