El que no he vist

Les pel·lícules sobre la força de la voluntat, el pensament positiu i l'autosuperació personal semblen territori exclusiu del cinema de Hollywood, encara que no ho siguin. Aquest crític encara recorda la impressió que, d'adolescent, li va provocar Rocky, aquell home que pujava i baixava escales sense parar, i estomacava un sac de sorra. Segurament es tracta d'una degradació de la gran filosofia americana, d'Emerson a Thoreau, que proclamaven un transcendentalisme que depenia de la voluntat humana, d'acceptació de l'univers i d'un mateix. Betty Anne Waters, el cas real d'una dona que va dedicar la seva vida a demostrar la innocència del seu germà empresonat, cau plenament en aquesta categoria. I a més a més amb les pitjors eines del subgènere: manca absoluta de matisos i identificació de la protagonista amb una mena de màquina impersonal que no té cap altre tret que la seva missió.

Potser Scorsese o Schrader farien alguna cosa amb aquest material, un retrat de l'obsessió i la vida al·lucinada. Tony Goldwyn no passa de seguir la seva heroïna i fer que Hilary Swank faci cara de convicció profunda tota la pel·lícula –el títol original és Conviction— per tal de fer patir l'espectador i demostrar-li la fortalesa d'aquella dona. Amb mi, els ho confesso, no ho ha aconseguit. A mi m'interessava el personatge del germà, sempre tancat mentre la seva redemptora corre pels carrers de la ciutat. Aquest era el tema de la pel·lícula: què pot fer una persona en aquestes circumstàncies, en què pensa, quines són les seves obsessions, segurament més interessants que les de la germana. Per això es podria dir que el millor de Betty Anne Waters succeeix fora de camp.