Festa i pessic

Des de la irrupció de Las Grecas en la dècada dels anys setanta, en el si del pop-rock-flamenc no s'han parat de generar tota mena d'invents: melodies lleugeres que apareixen com els mosquits a l'estiu, sonant a tot volum en cotxes amb els vidres de les finestres abaixats. N'han quedat algunes joies i, també, molt d'aiguabarreig a la recerca de l'èxit fàcil. Enmig d'aquesta escena musical de límits difusos, la veu de Maria Rosa García García, Niña Pastori en els escenaris, sona clara i rotunda. La cantaora de San Fernando es mou amb naturalitat entre el flamenc més ortodox i la radiofórmula, trobant un cert equilibri entre les tornades enganxoses de la cançó melòdica i el pessic de la seva veu, aquella veu que sent una nena va fascinar el seu convilatà Camarón.

Amb l'amfiteatre del Teatre Grec ple a vessar de fans, Niña Pastori, que fa uns mesos va omplir el Palau de la Música amb un registre totalment diferent: cantant nadales flamenques, va presentar en aquesta ocasió el seu darrer disc, La orilla de mi pelo, clarament decantat cap al pop i la cançó sentimental.

Pastori ja no canta Tú me camelas ni Cartita de amor, els tangos d'èxit amb què una cantaora gairebé adolescent irrompia en el firmament flamenc a finals del segle passat. En el seu directe actual dominen els teclats i la bateria. Això sí, el final de festa és flamenc, amb el seu marit, Chaboli, tocant la guitarra sense cap amplificació i el tècnic de llums baixant per les escales del Grec per posar-se a ballar amb els músics picant de mans.