cultura

opinió

La metàfora sinònima

Des de fa molts anys (el seu primer article sobre el tema és del 1995), el filòsof i sociòleg navarrès Aurelio Arteta Aísa crida l'atenció sobre els mots que ell anomena “archisílabos”. Es tracta d'un ús lingüístic molt senzill: s'allarga una paraula perquè sembli més important. Així, precipitació és preferible a pluja, analítica és millor que anàlisi, perillositat està per damunt de perill i culpabilitzar és més que culpar. Es tracta d'un ús acostumat en les elocucions dels polítics, fix en les opinions dels analistes, diari en les comunicacions dels periodistes.

Aquesta subtil perversió lingüística es propaga abundosament i arriba a l'ús quotidià, apareix a la cua de la peixateria, a la consulta del metge, a l'aula, fins i tot a la taula compartida amb amics o amb la família. És possible sentir, no ja a la televisió o la ràdio, sinó al carrer, o al menjador, climatologia per clima, potencialitat i no potència, obligatorietat per obligació, motivació i no motiu, valorització per valor, penalitzar i no castigar, emotivitat per emoció, afectivitat i no afecte... L'amable lector sabrà continuar l'enumeració de parelles caòtiques; i, si està atent, sabrà deduir que l'ús de la paraula allargada atorga una mena de luxosa credencial. Sí: fer servir paraules estirades dóna una figura més convincent, exhibeix un domini aparent de vocabulari, mostra que s'està al dia. El discurs, en definitiva, es torna més llarg, en paraules llargues; però també més simple, en idees simples.

Aurelio Arteta Aísa afirma que va ser Gilbert Keith Chesterton (1874-1936) –sí, l'assagista, periodista i novel·lista anglès molt popular pels seus relats policíacs protagonitzats per un sacerdot catòlic, el Pare Brown– qui, fa més d'un segle, va alertar sobre aquest patològic fenomen lingüístic que a ell ja l'alarmava, l'inquietava, li feia nosa. I va definir aquells vocables, tan estirats com buits, de la següent manera: “Còmodes i allargassades paraules que excusen la gent del fatigós treball de raonar”.

Hi ha altres fenòmens lingüístics que neixen de la mateixa manera i van pel mateix camí d'aquestes paraules perllongades amb síl·labes de més. Un d'aquests fenòmens és la metàfora sinònima d'una de primera que vol elidir, tal vegada perquè es considera massa desafortunada o ja velleta. Es veurà amb un exemple. Ja ningú diu, per referir-se a la manera com afrontar la corrupció política, “s'ha de parlar amb claredat”, sinó “s'ha de parlar amb transparència”. Crec que va ser Esperanza Aguirre, qui va arribar a la màxima excel·lència metafòrica quan va demanar “llum i taquígrafs”. En tot cas, les paraules transparència i transparent han ocultat claredat i clar. I una vulgar sinonímia ha pres l'aparença d'una metàfora. Abans una persona era clara; ara és transparent. D'aquí a ser invisible hi ha una petita passa, només cal ensopegar una altra vegada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
música

Albert Guinovart obrirà la 29a temporada de Simfònics al Palau

barcelona
música

‘El Llibre Vermell de Montserrat’ s’estrenarà al febrer a Vic

Vic
comunicació

L’app de Catràdio, encara més connectada al territori

Barcelona
art

Søren Evinson representa a Horizon la performance de dansa ‘A Nation is Born in Me’

colera
arquitectura

El COAC Girona proposa prop de 40 activitats per a aquesta tardor

girona
Roger Mas
Cantautor

“Això de ‘reivindicar’ no m’ha agradat mai gaire”

Barcelona
estrena de cinema

Equació emocional amb incògnites

barcelona
Crítica

Una dona africana flairant el te a la Xina

Salvador Sunyer
Director del festival Temporada Alta, que comença aquest vespre amb el ‘Carmina Burana’ de la Fura dels Baus

“És un error que el director d'un festival no hi pugui programar les seves obres”

Barcelona