L'estiu a escena
Savall a la fresca
Jordi Savall convida al Teatre Grec un magnífic conjunt mexicà per explorar les influències d'anada i tornada entre la música del Vell i el Nou Món
La mirada enciclopèdica de Jordi Savall, avesada a creuar oceans de temps i d'espai, ha dirigit les seves caravel·les rumb a ponent. L'objectiu, com bé resumeix el subtítol del programa, ‘El diàleg musical entre l'antiga Ibèria, el barroc mexicà i les tradicions vives huasteca, llanera i jarocha', és capbussar-se en les influències d'anada i tornada entre la vella Europa i el Nou Món, en com les músiques del nostre continent van ser pol·linitzades pels sons de l'altra banda de l'Atlàntic per crear una nova tradició que al seu torn també influiria en aquest costat de l'oceà. Per a aquesta nova aventura, el músic igualadí ha reunit l'equip de confiança més el Tembembe Ensemble Continuo de Mèxic.
La proposta era ideal per a una nit al Grec, sempre que s'acceptin els condicionants: una amplificació no sempre justa amb tothom (posant per desgràcia més de relleu les minvades forces de Montserrat Figueras) i una humitat ambiental notable que complicava l'afinació. Qui més va patir va ser el pobre Andrew Lawrence-King, batallant tota la nit amb la seva arpa fins que se li va trencar una corda. Un dels músics mexicans va estar àgil en la resposta en cantar a “l'instrument que es va rebentar”. No menys hàbil va estar un dels fundadors del grup, Enrique Barona, en preguntar-se què hauria passat si Colom hagués dut la cultura catalana a l'altra banda (i això que diuen que era català), una ucronia tan inofensiva com la utopia de pensar que l'Amèrica precolombina era un paradís.
La confrontació amb els temes i les pràctiques populars del grup mexicà va ser útil per recontextualitzar algunes peces que Savall i els seus han tocat tota la vida, en un fructífer transvasament que va tenir òptima demostració en com las Jácaras de Gaspar Sanz, defensades pel sempre excel·lent Xavier Díaz-Latorre a la guitarra, es transformaven en un no menys engrescador El pajarillo. La presència del Tembembe, a més, va empènyer els músics a sortir del formalisme concertístic habitual. Tot dins d'un ordre, però, perquè si una cosa va quedar clara és que la sang bull a temperatures diferents a banda i banda de l'oceà.
