Psicogeografia barrufeta

Com potser vostès ja deuen saber a aquestes altures, Júzcar, un poble malagueny de 250 habitants, sense cap sala de cinema, ha estat pintat de blau barrufet en una acció publicitària de Sony Pictures Releasing Espanya per promocionar l'estrena d'Els Barrufets 3D de Raja Gosnell, un director a qui, poca broma, un servidor té cert respecte pel fet d'haver signat productes infantils tan heterodoxos com Scooby-Doo (2002), Scooby-Doo 2: Desatado (2004) i Un chihuahua en Beverly Hills (2008). No he vist Els Barrufets 3D i, per tant, aquest article no serà el lloc on valorar si aquesta nova aportació a la filmografia gosnelliana està a l'altura o no dels títols esmentats. Crec, no obstant, que resulta poc arriscat aventurar que Els Barrufets 3D no serà el blockbuster de l'estiu que canviarà les nostres vides. No divaguem: Els Barrufets 3D és una de les estrenes menors de l'estiu. I aquí és on volia arribar: la identitat –almenys cromàtica– de tot un poble ha mutat per promocionar una obra menor de la indústria de Hollywood.

El cas és que els habitants de Júzcar n'estan molt contents: de fet, no els agrada gens la idea que el poble recuperi la seva normalitat de parets blanques un cop Sony doni per closa la seva campanya. Sembla que van haver de demanar permís al bisbat per tal de pintar de blau barrufet la façana de l'església i que, entre els habitants del poble, s'han repartit espontàniament –una mica a la manera de Bienvenido Mister Marshall (1953), referència recuperada aquesta mateixa setmana a l'engrescador primer capítol de la telecomèdia Plaza de España–, els papers de la ficció que els han caigut a sobre per decisió corporativa.

Un company periodista que va anar a Júzcar em va dir que l'amo del bar del poble està contentíssim d'exercir el seu nou rol com a Gargamel de Júzcar. Un altre company, convidat a la reunió anual que organitza Sony a Cancún, em va dir que el fet de dissenyar un espectacular cop d'efecte promocional per a la campanya d'Els Barrufets 3D formava part d'una competició global entre les diferents oficines locals de Sony: a veure a qui se li acudia més grossa. Em costa imaginar una proposta més sonada que la de l'oficina espanyola.

Si jo fos un senyor de Júzcar, preferiria assumir que m'han transformat en un personatge de vinyeta de Peyo que no pas en el presoner d'un fotograma de Raja Gosnell. I això, ja dic, que sento cert afecte de multisales pel director. Imagino que, en l'extrem oposat de Júzcar, podem pensar, per exemple, en Cong i rodalia, el paisatge irlandès que el John Ford de L'home tranquil (1952) va transformar en l'imaginari poble d'Innisfree i que José Luis Guerín va revisitar en el seu extraordinari documental –Innisfree (1990)–, per tal de registrar els rastres que una ficció mítica havia deixat en la memòria col·lectiva de la comunitat.

A partir d'aquí es fàcil establir una comparativa injusta: és evident que no pesen el mateix un clàssic de Ford que un producte menor de multisales. Però sí que hi hamotiu per a una reflexió interessant. A L'home tranquil passava una cosa plena de matisos: la memòria personal d'un fill pròdig entrava en relació amb el present d'una comunitat que, a partir d'aquell moment, no tindria altre remei que barrejar en la seva identitat mite i realitat.

No hem de subestimar la capa que un rodatge cinematogràfic col·loca sobre la lectura psicogeogràfica d'un lloc: la ficció com una pell invisible que cobreix, i redefineix, les ferides o els ecos de la història. El que resulta preocupant en el cas d'Els Barrufets 3D és que, ara, la psicogeografia també sigui a les mans dels publicistes.