El guitarrista suprem

John McLaughlin prové d'un temps i pertany a una generació de músics que no tan sols havien de dominar la tècnica del seu instrument, sinó que havien de demostrar-ho. A diferència dels seus coetanis britànics més il·lustres –des de Jeff Beck fins a Eric Clapton–, però, ell no en va tenir prou de redimensionar les coordenades del blues més essencial. Necessitava acoblar els seus acords des d'una ment oberta a nous horitzons. Enrolat en la factoria Miles Davis, va contribuir en el part d'obres seminals com In a Silent Way i Bitches Brew, i poc va trigar a obrir el propi camí a través de formacions avui llegendàries, com ara la Mahavishnu Orchestra i Shakti.

Quaranta anys després, McLaughlin no tan sols continua fidel als seus preceptes, sinó que pretén regenerar-los amb propostes noves que mantinguin la seva música en una dimensió aliena als convencionalismes. La quarta dimensió. Preserva l'elegància i la impecable tècnica que el van consagrar com el meritori més notable al costat de l'insuperable Paco de Lucía, en aquells cèlebres Guitar trios en què van quedar en evidència els artificiers Larry Coryel i Al Di Meola. I envoltat ara d'uns músics matriculats a la mateixa acadèmia de virtuosos, a més d'exponents de la seva transversalitat, es va plantar al paratge natural de s'Olivar de sa Conca de Cadaqués per retre el seu particular homenatge a un altre gegant del jazz com ha estat John Coltrane. Una evocació més espiritual que no pas formal a través de la complexitat rítmica i tímbrica de composicions del seu darrer disc, To the one. Les dues hores es van completar amb passatges de viatges anteriors, com ara Dissident, New blues, Little miss Valley i Nostalgia, i el comiat va estar reservat a la particular versió del místic Love supreme. Tant la peculiar rítmica del bateria indi Ranjit Barot com el desdoblament a la bateria i els teclats de Gary Husband concedeixen un caliu especial al grup. Però són els guants de seda amb què el baixista africà Etienne Mbappé toca l'instrument, per un excés de suor a les mans, la imatge que reflecteix més bé la sofisticació, la flegma i l'inevitable punt de fredor que transmet amb el posat de gentleman aquest guitarrista suprem.