Dionís balla

Després d'aquell sumptuós mausoleu de cinisme i vanitat que era The end, Àlex Rigola es proposa explicar-nos els inicis de la Tragèdia Grega i del Teatre, partint de l'admirable assaig El naixement de la tragèdia de Frederic Nietzsche; però com que això sembla impossible de fer, al director li basta la frivolitat embriagada que destil·la el fascinant Dionís. Veient l'esfera en què gravita l'espectacle, diguem-ne esteticista, Nietzsche sembla l'ombra d'un nan inintel·ligible, d'un valor literari, artístic i poètic ben pobre.

Veiem, doncs, la panoràmica d'un camp de blat, segat, daurat, amb una olivera solitària i, al fons, l'espadat de pedra del Grec. Dividida en cinc actes o cants força desiguals, Rigola esbossa d'esquitllentes el mite originari. En la primera escena, L'origen de la tragèdia, un xic ridícula, tenim la sensació de ser aregats pels doctes de cocteleria d'una escola happy flowers; La saga d'Èdip, la segona, és un recorregut breu –representacions d'escenes puntuals i representatives– sense paraules, per la saga tràgica més significativa de la tradició àtica. Accions que prenen sentit només per a qui en tingui els referents. En les restants, La festa dionisíaca, Dionís i La cinquena part, es descorda l'encomanadís ditirambe dionisíac, l'espant, el costat salvatge de l'existència, l'essència de la natura expressada, simbòlicament, pel ball, el narcòtic i la dansa. Els moments de bellesa lumínica i estètica són tan puntuals com inqüestionables; així mateix, però, se'ns presenta l'horror amoral i extrem, desagradable, gratuïtament explícit. Al meu parer l'espectacle és bàsicament aparença, just el contrari del que hauria de ser, ensopit i massa fred, i on les coreografies tenen el pinacle evident dels seus referents: Sascha Waltz, Pina Bausch o el moment Castellucci... D'altra banda, no comprenc a què respon el to i l'afectació dels escassos, i culminants, textos evocats. L'esforç és notable, però, potser, vindria a tomb recordar que a l'entrada del temple d'Apol·lo s'hi podia llegir aquesta màxima: sigues prudent, en el sentit bàsic de conèixer el teu lloc.