I ara, torna N'Gai N'Gai Altres grups de pop català dels 80

Retorn musical del mes d'agost: N'Gai N'Gai. Els de Sant Pol de Mar, un dels màxims referents del pop català dels anys vuitanta, acaben d'enllestir el seu primer disc des de l'any 1992, que sortirà a l'octubre amb un títol que encara no han fet públic però que apel·la, diuen, al “retorn des d'aquest profund i fosc somni de la mort en el que tothom ens creia sotmesos”. N'Gai N'Gai ha enregistrat vuit cançons noves (amb títols com ara La balada de'n Braç Trencat, Bydybayang, 1973 i L'udol de la frontera) i n'ha regravat set d'antigues (entre les quals la coneguda Sunglasses, amb un modernitzat embolcall “disco-dance”). Jordi Bastard, cantant del grup, explica les raons per les quals ara, finalment, es torna a posar davant d'un micròfon: “En Paquito [Garcia, guitarrista] sempre ha insistit que la cosa no podia acabar així, però els temps eren els que eren i les circumstàncies també. Ganes d'escenari n'hem tingut sempre, i jo més que ningú, ja en els concerts em transformo en una altra persona. Ara, però, és quan m'ha convençut i ens disposem a treure'ns el cuquet”.

El disc segella un retorn que feia anys que alguns ja intuïen (des del 2005 han fet deu concerts, principalment al Maresme) i ens presenta uns N'Gai N'Gai amb un so “molt més contundent”. “Volem reivindicar el nostre passat, però també demostrar que aquí no hi ha cap tipus de nostàlgia sinó un exercici d'energia i de futur”, promet Bastard. “No tornem per menjar-nos el món, sinó per divertir-nos fent un disc i uns quants concerts més”. La formació actual de la banda, a més de Bastard i Garcia, es completa amb els músics que han participat en els concerts esporàdics que ha fet el grup des del 2005, entre els quals hi ha una festa per als veterans del Barça de fa dos anys o el concert Tornen els vuitanta, amb Duble Buble i altres grups, el 2006 a Bikini.

N'Gai N'Gai, nascuts el 1985, van ser de les primeres bandes sorgides a Catalunya després del punk que van cantar en català. La seva estètica encaixava plenament amb moviments contemporanis com els de la new wave i els new romantics i, entre els seus mèrits, destaquen el d'haver colat Sunglasses en emissores de ràdio i discoteques i haver ideat muntatges escènics de certa complexitat com el que empraven en la gira de Fotomaton. “Van ser, com dirien als anglesos,‘the best years of my life' –s'emociona Bastard–. Vam tocar a la recta de l'Estadi amb The Blow Monkeys, a Zeleste, a París, en infinitat de pobles...”. El públic, almenys fins al desembarcament del rock català de Sopa de Cabra, Sau i companyia, els adorava (el 1987 van ser el grup català més contractat als escenaris del país), però la crítica no era unànime. “La de Barcelona –recorda Bastard–, amb certes excepcions, ens maltractava profundament, però a la de Girona li encantàvem. Es feia estrany llegir, quan actuaves a Girona, que eres l'hòstia i, quan ho feies a Barcelona, que tocaves pitjor que un gitano amb la cabra i l'organillo. Suposo que no érem ni una cosa ni l'altra”.

El 1993, poc després de la publicació del seu tercer disc, Barres i birres, la banda va plegar. “Al grup hi teníem músics professionals –argumenta Bastard–, i als professionals, si no els surten bolos, se'ls fa difícil estar en una banda. Vam decidir fer una aturada i esperar a que ens sortissin més actuacions... però no van sortir”. Bastard, però, que poc després exerciria responsabilitats d'índole diversa a la discogràfica Discmedi, no té rancúnia al vendaval de rock català que va arraconar grups com el seu: “Uns grups agafen el relleu dels altres, les coses sempre han funcionat així. Pots queixar-te que no et posin a l'aparador o que no es contractin bandes en català, però si ho fan i no et contracten a tu... és la vida”.

Res indica que N'Gai N'Gai hagin de començar ara a rebentar pavellons com ho fan Sopa de Cabra, però amb la gravació d'aquest disc ja es donen per satisfets. A més, després d'haver-ho intentat infructuosament en altres ocasions, han pogut gravar una de les cançons més emblemàtiques dels seus directes: Sóc una rata marica. “És una cançó antiquíssima, de l'època del punk. La tocàvem sempre en bars de Calella i Sant Pol i no passava res, però quan vam plantejar posar-la en un disc, la discogràfica ens va dir que ni de conya, ja que no ajudava gaire a la nostra imatge pop i elegant. Sóc una rata marica, en concert, sempre triomfava. Una vegada la vam tocar en una festa del Front d'Alliberament Gai de Catalunya. L'home que aleshores ens feia de road manager no les tenia totes, però va ser un exitàs, ja que tothom va entendre que la cançó no anava en contra de res, o més aviat anava en contra dels que no els semblaven bé aquestes coses”.

Ara, tanmateix, N'Gai N'Gai són conscients que no poden escriure cançons sobre certs temes sense el risc de semblar ridículs. “Ara som força més grans, i no podem escriure cançons sobre rates maricas, les lletres han de tenir una perspectiva adulta i madura. L'energia ja està en la música. Aquest disc l'hem plantejat com un nexe d'unió entre el passat, el present i, si Déu vol, el futur del grup”. El disc el publicarà Discmedi i, en principi, es publicarà a l'octubre. El fotomatón del segle XXI ja és a punt.

Amb algunes lletres escrites per ni més ni menys que Quim Monzó, Ramon Barnils, Jaume Vallcorba i Maria Jaén, els osonencs Duble Buble van fer-se un lloc a la ràdio i als cors de molta gent amb cançons com ara Clava't i Cristina, que destil·laven innocència pop. Les van regravar a Revisitant, l'any 2007.

Formats el 1983 i dissolts el 1991, el grup de Molins de Rei va publicar quatre discos d'estudi. Amb cançons com ara La ciutat no és per a mi i Suïcida infantil, Detectors van inspirar-se en la imatge de grups anglosaxons de la new wave de l'època, com ara Pretenders i Siouxsie & The Banshees.