música
Crònica
Un bon professional
Un personatge com Dani Martín té molts punts per ser diana perfecta d'ironies i crítiques àcides. Per començar, té èxit en gairebé tot el que fa, més com a cantant més que no pas com actor, però és indiscutible que el seu grup, El Canto del Loco, suma més d'una dècada en trajectòria comercial sempre ascendent i que, quan ell ha volgut demostrar que també se'n surt en solitari, ho ha aconseguit amb un primer disc, Pequeño, en què mostra la seva cara més tendra, que també la té, encara que s'esforci a mantenir aquest to de dur de l'extraradi madrileny i una actitud rockera ben apresa dels més grans, de Mick Jagger a Joey Ramone, dels quals ha assimilat tota la litúrgia escènica.
En tot cas, el que ningú no li pot discutir a Dani Martín és l'entrega absoluta i incondicional als seus fans o, per ser més exactes respecte a les proporcions de gènere en el concert de dimarts al Festival Jardins de Cap Roig, les fans, perquè entre el públic predominaven els grups de noies, sovint intergeneracionals, amb filles i mares joves que assentien satisfetes quan el cantant demanava un aplaudiment per a la seva mare, “la dona més important que hi ha en el món sencer”. Després de gairebé dues hores de concert, amb uns llargs bisos que van incloure un apartat acústic i intimista –amb un sofà perquè el cantant pogués posar-hi els peus a sobre i sentir-se com al saló de casa–, a Dani Martín encara li va quedar força i voluntat per posar-se a la completa disposició dels seus seguidors i passar-se una bona estona regalant petons, abraçades, fotos i autògrafs des de l'escenari. Ell sap el públic que té i el tracta com cal. Un bon professional.
El repertori del concert, tot i ser força previsible –en definitiva, està presentant el seu primer disc–, va estar força ben estructurat: va començar directament amb cinc cançons de Pequeño: El puzzle, Eres, Los valientes de la pandilla, La verdad i Lo que nace se apaga (“perquè pensem una mica més en la gent gran que tenim al voltant”). A partir d'aquí va anar introduint entre les noves cançons alguns temes d'El Canto del Loco, com ara Volverá, Un millón de cicatrices, Ya nada volverá a ser como antes, Quiero aprender de ti, Contigo, Insoportable, una despullada Puede ser i Peter Pan, cançons que les fans reconeixien des dels primers acords i que cantaven paraula per paraula. És cert que tenia l'audiència ben predisposada, però ell també es va encarregar d'animar el públic, reclamant contínuament que aixequés els braços i piqués de mans, preguntant si la gent es trobava a gust i provocant-la una mica: “En voleu més? Doncs demaneu-ho!” Un quintet d'aspecte indie, amb guitarra, baix, bateria, teclats i una veu femenina que havia de competir amb les centenars de coristes improvisades del públic, va saber adaptar-se bé a un repertori que anava de la balada al pop-rock sense cap mena de trauma.
De la mateixa manera, Dani Martín podia demanar un aplaudiment per a l'exjugador blaugrana Chapi Ferrer, present entre el públic, i un altre per als tècnics, els cuiners, els conductors i la gent que carrega i descarrega el seu equip (“això sí que és rock'n'roll, el que fem nosaltres és només pop i molt fàcil”), i després dedicar una cançó a Sara Sánchez (“una nena a qui agradava la meva música i la del Canto”) i demanar un altre aplaudiment “per als que ja no hi són i haurien de ser-hi”. Tota una muntanya russa d'emocions que va acabar amb 16 añitos, el cantant descalç i oferint les seves sabates a l'audiència, i la gent extasiada. Un triomf.