Un comiat feliç

Hi ha dos moments clau en la llarga trajectòria de Miguel Ríos (Granada, 1944): l'èxit internacional del seu Himno a la alegría, en què Waldo de los Ríos va reinterpretar per a ell la novena de Beethoven, i el resultat van ser set milions de discos venuts a tot el món, el 1970; i la gran repercussió que va tenir el seu doble elapé en directe Rock and Ríos (1982), que encara avui dia deu ser un dels discos espanyols més venuts de la història. En la seva gira de comiat dels escenaris, que dimecres va passar pel Festival Jardins de Cap Roig com a penúltima parada a l'Estat espanyol, Miguel Ríos ha utilitzat sàviament aquestes dues peces clau: amb l'Himno a la alegría va oferir una cloenda realment intensa per a un concert que els assistents difícilment oblidaran. Entre el públic, hi havia un bon grapat de militants de la vella guàrdia de Ríos, que, abans que comencés ni tan sols a insinuar que cantaria l'himne en qüestió, ja l'estaven cantant ells. No és clarividència: són coses de les xarxes socials i d'un repertori que gairebé no ha variat des que va començar la gira Bye bye Ríos / Rock hasta el final.

I respecte a Rock and Ríos, Miguel Ríos fins i tot recupera en els bisos tres de les versions de clàssics del rock en espanyol que ocupaven l'última cara d'aquell doble històric: Sábado a la noche, de Moris, Mueve tus caderas, de Burning, i Maneras de vivir, de Leño.

Amb una imponent banda de set músics, amb dos guitarristes, baix, bateria, teclats, trompeta i saxòfon, Miguel Ríos va començar el concert amb contundència i un dels seus èxits més recents, Memorias de la carretera, i després ja van arribar Bienvenidos, Generación límite, Antinuclear i Nueva ola, gairebé sense interrupcions, de manera que aquells que van arribar tard al concert es van haver d'esperar en un lateral fins que va arribar aquesta primera pausa pròpiament dita. I aquí va començar la conya marinera de Ríos: que si aquest festival tan elegant era com l'òpera i que, si ho hagués sabut, hauria parat abans perquè la gent pogués seure en les seves localitats de 90 euros. El tema del preu de les entrades i del distingit públic de Cap Roig li va donar força joc i, tot i que va remarcar que no havia vingut a “establir la lluita de classes”, va citar Lennon quan va dir: “Les senyores que portin joies, que les facin dringar.” Més dur es va posar quan, per introduir No estás sola, va aconsellar als maltractadors que primer assassinen la seva parella i després se suïciden, que comencin per suïcidar-se.

Després d'una vintena de temes, els últims dels quals van ser els retrofuturistes Sueño espacial i Año 2000 i l'apropiat El rock de una noche de verano, Ríos va mostrar la seva cara més intimista en la primera tanda de bisos amb la intensa Todo a pulmón, només amb piano i veu, i dos clàssics sempre efectius: El blues del autobús i Santa Lucía. Miguel Ríos va venir per acomiadar-se de la millor manera possible, en plena forma i amb un repertori realment incontestable. Fins aviat.