Cinema al límit

Això de la “coreografia de la violència” no és tan senzill com sembla. Recordo quan John Woo va esdevenir l'heroi d'aquesta figura d'estil a l'hora de filmar i muntar escenes de lluita o trets. Què se n'ha fet d'ell? És igual, sempre hi ha algú disposat a seguir els camins que van obrir cineastes com Kurosawa o Peckinpah. La llarguíssima part final de 13 asesinos vol ser una posada al dia d'aquest tema: una batalla inacabable filmada amb impecable virtuosisme i grans dosis de sang i fetge. La coreografia es transforma gairebé en una performance d'art contemporani, en un paisatge abstracte i deshumanitzat.

I aquí està el problema de la pel·lícula de Takashi Miike, o potser no. Ho dic perquè si ha volgut fer un homenatge a determinat classicisme japonès ha aconseguit més aviat una fotocòpia fidel, massa fidel, que no deixa espai per a la sorpresa. I quan aquest classicisme intenta ser contemporani, la distància que imposa a l'espectador ens fa retornar als pitjors vicis del seu cinema: l'exhibicionisme, l'excés per l'excés, sense reflexionar-hi. L'enfrontament entre aquestes dues tendències, en canvi, dóna lloc a la recreació d'un univers d'autòmats que de vegades es torna fascinant, com una natura morta.

Si 13 asesinos té alguna gràcia, doncs, no és per l'homenatge a Els set samurais o al cinema de Kudô Eichi, ni per la pulcritud de la seva estructura –aparició d'un dolent en aparença imbatible, formació del grup que s'hi enfrontarà, lluita final–, sinó per anunciar un cinema que ve de l'humanisme i esdevé absolutament deshumanitzat, objecte de mer reconeixement pel cinèfil aplicat. En lloc de proclamar la supervivència dels mites, anuncia la mort d'una tradició. O millor, el seu assassinat.