Pel camí de la perfecció

Un artista (i no hi ha dubte que l'intèrpret de música ha de ser-ho per arribar a aquest nivell) necessita tres coses essencials: arribar a un grau superior d'artesania, ser per damunt de tot un artesà que coneix perfectament l'ofici; un ampli desenvolupament de la seva personalitat com a tal, i una maduresa de pensament que ens mostri la seva percepció del que és dramàtic. En música, només una part, explicat més bé o més malament –i no la més important–, està integrada per la cal·ligrafia musical. La resta, el pensament i el dramatisme que ha originat l'escriptura, ha d'endevinar-lo l'intèrpret. A aquell que s'interessi per aquesta qüestió vertebral per conèixer, per desxifrar el pensament de l'autor, li recomano el famós escrit de René Leibowitz El compositor y su doble. I no crec (l'opinió de molts compositors coincideix amb la meva) que la principal tasca de l'intèrpret, com deia al començament d'aquesta crítica, sigui la de desxifrar el que amaga la simple grafia dels sons escrits. No tots, els intèrprets musicals. Ni de bon tros arriben al grau de transcripció imprescindible per desxifrar una partitura musical, sobretot quan el compositor té una gran personalitat. En algunes de les obres que va interpretar Alice Sara Ott –les variacions mozartianes, alguns dels valsos de Chopin i els estudis de Liszt–, el problema d'interpretació era relativament fàcil de salvar (obres brillants, difícils i belles, però de contingut dramàtic menys important). Però el programa inclouria obres, com ara la tercera sonata de Beethoven, les Harmonies nocturnes i Vent d'hivern del compositor hongarès, així com algun dels Estudis transcendentals, i dels valsos chopinians, portaven una càrrega difícil de transcriure amb tota la seva enorme bellesa amagada. I Alice Sara Ott, amb un magnífic i sòlid so i una tècnica poc habitual tenint en compte la seva edat, ens va donar una excel·lent versió en què demostrava que tenim (si no es fa malbé, cosa que no crec que passi) una gran intèrpret, capaç d'arribar a aquella primera filera, fet que tan pocs pianistes aconsegueixen. És veritat que la joventut i la força que comportava la va fer passar per sobre del meravellós segon moviment de la sonata beethoveniana amb menys intensitat dramàtica de la que jo penso que té aquesta primera obra, ja clarament beethoveniana (les dues anteriors, tot i la seva indubtable bellesa són haydnianas encara), però amb prou interioritat per demostrar l'alt valor que pot arribar a tenir aquesta artista. Estic segur que el temps ens donarà la raó.