Eufòria bisbalenca

La història del rock té una geografia pròpia establerta per ciutats i indrets que han esdevingut focus providencials de tendències i corrents estilístics que han anat definint l'evolució del gènere. El traç d'una línia en el temps i l'espai que unís els enclavaments de Nashville, Memphis, Detroit, Seattle, Manchester i Bristol, per exemple, ens dibuixaria un mapa on quedarien fixades les coordenades del rock més primigeni fins arribar als seus derivats en forma de soul, grunge, britpop i triphop, respectivament. Una dinàmica que en la seva translació al sud dels Pirineus podria estar determinada per la Barcelona del so laietà i la Sevilla underground dels anys setanta, el Madrid de la movida als vuitanta i l'emergència indie del Xixón Sound als noranta. I que, tractat el rock com una d'aquelles nines russes que amaguen una rèplica més reduïda a l'interior de cada matrioixka, en el seu paral·lelisme des d'un àmbit més local i amb la lent d'ampliació actualitzada sobre el territori català, situaria la Bisbal d'Empordà com un dels epicentres des del qual s'ha impulsat una escena que ha donat una veu nova al rock del país.

És aquest un país petit on “des d'un campanar es veu el campanar del poble veí”, on “tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra”. Un país on una ciutat que no supera els deu mil habitants –i cap d'ells va semblar que s'indignava quan van convertir en un supermercat un casino de principi del XX–, té la capacitat de fer sortir de mare les canalitzades aigües del rock a través d'un grapat de nous referents i fins i tot d'una discogràfica pròpia.

Precisament a l'aixopluc d'aquest segell, Bankrobber, la nit de divendres –dia de mercat– un dels artífexs que ha donat plena legitimitat a tot aquest enrenou va presentar davant dels seus convilatans els temes del seu darrer disc, tot desafiant el repte de ser profeta a la seva terra. De nom propi Jaume Pla i sobrenom artístic Mazoni, Fins que la mort ens separi era el títol de l'obra que confegia la columna vertebral del seu directe. El setè disc d'un compositor, lletrista i intèrpret que al llarg de la seva carrera ha enregistrat en castellà, anglès i català i que en la parcel·la estilística ha demostrat que té una curiositat sana i un cul inquiet en registres tan oberts com les més diverses variants de la cançó, el pop, el rock i l'electrònica.

És precisament l'habilitat de Mazoni per fer cançons directes i vitals farcides de quotidianitat i transmeses des de la naturalitat el que concedeix a l'artista una empatia amb l'auditori que fa que ràpidament se senti còmplice de reflexions i emocions comunes.

Per l'escenari, a més, també van desfilar músics amics com ara Carles Sanjosé, Genís Bou i Xavier Raurich. Hi va haver moments per a l'explosió (Tot sants, Apocalipsi now) i la intimitat (El dubte), per desbarrar (El cromosoma kamikaze i Golafre de marisqueria) i per reflexionar (Ulisses i el full en blanc i L'home número 13). Tot transmès des d'una banda compacta, perfectament cohesionada, rítmicament poderosa i amb un so impecable que va fer encara més justificada l'eufòria bisbalenca.