Peralada, ‘mon amour'

La Principal de Peralada és un mite que molts voldríem haver conegut en directe. És un desig amb un punt d'arqueologia musical que actualment només es pot obtenir a través d'un grapat minso d'enregistraments i amb els valuosos treballs analítics i de recerca documental de la Inés Padrosa i la Concepció Ramió sobre la formació i sobre la nissaga Serra, tan vinculada a la Principal de Peralada com fonamental en el concertisme per a cobla.

Tenint en compte que ja fa 75 anys de la seva dissolució, aquestes dades il·lustren tant la qualitat artística que va assolir com el seu paper en la història de la música catalana, i que el Festival de Peralada ho hagi volgut commemorar ha estat una sorpresa d'última hora que només podia generar expectació. El concert del dia 9 va oferir obres de components de la mateixa formació (Josep Serra, Josep Ferrer, Josep Blanch i Reynalt...) i dels seus hereus musicals (Joaquim Serra, Rafael Ferrer...), una estructura d'allò més didàctica encara que desenvolupada amb una irregularitat serena per una cobla Flama de Farners que, tot i les bones intencions lloables que se li van intuir sota la batuta de Jordi Molina, va exhibir un nombre gens menyspreable de mancances tècniques i expressives per abordar-lo. L'inclement brot de tramuntana que va acompanyar la vetllada no els ho va deixar fàcil, tot i que les partitures arrencades dels faristols van oferir algunes poesies visuals romàntiques d'allò més brossianes. Una proposta oportuna que també va registrar un grapat de despropòsits logístics segurament atribuïbles a les presses amb què s'ha organitzat, i que cal desitjar que només serveixin per millorar el paper de la cobla en un festival que comença a caminar, en aquesta faceta, alliberada dels lligams amb el sector més festiu del sardanisme.