Plats saborosos

La nodrida oferta musical de l'estiu a Catalunya, tan desequilibrada geogràficament, s'ha incrementat amb una proposta singular que té el bon gust de no autodenominar-se festival. La recepta –combinar bona música amb un sopar relaxat en un entorn deliciós, tot recuperant receptes clàssiques– és infal·lible sempre que els ingredients siguin de qualitat, la preparació, la idònia i, a més, el temps acompanyi, com va ser el cas. L'únic inconvenient va ser l'indret on es va desenvolupar el concert, el celler del monestir de Sant Benet, d'acústica amb excessiva facilitat per a la saturació sonora, si més no des de la meva posició.

La iniciativa neix sota l'advocació del Modernisme, tot i que en aquesta sessió la música interpretada era anterior. Invocar les arrels romàntiques del moviment és una excusa tan bona com qualsevol altra per degustar dos plats tan saborosos com la Fantasia op. 17, de Schumann, i la Sonata núm. 30, de Beethoven. El coneixement profund que Éric Le Sage té de l'univers de Schumann –n'ha enregistrat tota l'obra per a piano– va quedar ben palès en la lectura d'aquest apassionat clam d'amor a Clara Wieck que és la Fantasia.

El músic francès va saber cohesionar els canvis continus de direcció i d'atmosfera de la partitura, amb una emotivitat, que no perquè fos controlada era menys eloqüent. Un rigor formal semblant va permetre el desplegament impecable de les variacions de l'últim temps de la sonata de Beethoven, amb una tensió idealment dosificada fins al retorn, d'una simplicitat desarmant, del tema inicial. Amb una acústica i un instrument més escaients, l'actuació de Le Sage hagués estat encara més remarcable.