Huracà Rosario

Per celebrar el seu 25è aniversari, el Festival Castell de Peralada ha convidat aquest any diversos artistes que prèviament ja havien actuat al seu escenari, fins i tot en més d'una ocasió, com és el cas de Rosario Flores. La petita dels Flores és una devota del festival empordanès, on diumenge va arribar a fer un petó al terra de l'escenari en l'últim concert de pagament d'aquesta edició. La veritat és que hi ha una bona connexió entre Rosario i el públic de Peralada –una altra cosa és que la cantant hagi de fer un sobreesforç perquè només una part dels presents s'aixequi i balli–, que sovint veu en ella la filla de Lola i l'hereva del seu art. Ella, però, no es deixa classificar tan fàcilment i, sense deixar mai de banda la rauxa flamenca i rumbera –de la rumba catalana que li va transmetre el seu pare, el Pescaílla–, també tasta tot sovint altres músiques del món, com ara el funky i els ritmes llatins.

El concert va començar amb uns 25 minuts de retard perquè la pluja que va caure prèviament va deixar ben xops els seients de l'auditori a l'aire lliure dels jardins del castell de Peralada. Un cop eixutes les cadires, el concert es va desenvolupar sense cap problema, al marge d'un so ensordidor i gens matisat en els primers temes, que es va anar corregint posteriorment. Vestida amb pantalons curts, botes altes i unes mitges que va acabar esparracant, Rosario va anar fent al llarg del concert una mena de strip-tease per a tots els públics, traient-se peces de roba fins de la part superior del vestit i va quedar en la pura essència d'una samarreta negra de tirants que mostrava una esquena fibrosa, com ho és tota ella. Va obrir la nit amb tota una declaració d'intencions, Gypsy Funky, en què canta: “Y dicen que las Flores no sabemos hacer funky”; i també aprofita per recordar d'on ve: “Que mi padre era gitano y mi madre, Lola Flores”. Després va arribar un èxit de la primera època, De ley, per tornar tot seguit al seu últim disc, Raskatriski, amb la cançó Agüita del río. També va cantar altres èxits de la seva fructífera carrera, com ara Agua y sal i Cómo quieres que te quiera, però en va obviar d'altres que fins fa poc eren gairebé imprescindibles en el seu repertori, i en canvi va cantar Te quiero, te quiero, de Nino Bravo, i ja en els bisos, Lucía, de Joan Manuel Serrat, abans de tancar amb l'impetuós Queremos marcha. També va recordar el seu estimat germà Antonio amb No dudaría, que comença més lent i emotiu i acaba amb Rosario corrent d'un extrem a l'altre de l'escenari, com un huracà bo que sempre transmet energia positiva al públic.