El cinema entra a Sant Genís

“És la primera vegada que he vist una pel·lícula a l'església de Sant Genís”, comentava feliç un torroellenc a la sortida de la projecció de La passió de Joana d'Arc, de Dreyer, amb acompanyament musical. De fet, jo no recordo haver vist mai abans una pel·lícula en cap altra església. En tot cas, segur que no en una església que, com la de Sant Genís, no ha sigut desconsagrada i que per tant manté les funcions litúrgiques. Aquesta oportunitat possiblement l'han afavorit les limitacions de l'actual pressupost, que no han impedit que la present sigui una de
les edicions més exquisides de la història del festival de Torroella, però han dut a prescindir de la plaça de la Vila, on havien
tingut lloc les projeccions de films silents amb acompanyament orquestral, com ara, i per esmentar exemples recents,
de Temps moderns, de Chaplin, i El cuirassat Potemkin, d'Eisenstein.

Tanmateix, fos o no fos en una església, el film de Dreyer exigeix un recolliment que reclama un espai interior perquè cadascú visqui mes íntimament el colpidor retrat d'una dona jove torturada per uns homes majoritàriament vells que volen confondre-la, enganyar-la, manipular-la, escarnir-la, dominar-la i condemnar-la. La plaça és per Chaplin i també per Eisenstein perquè el seu cinema apel·la a una experiència col·lectiva per trobar plenament la seva raó de ser. El cinema de Dreyer, encara que puguem veure'l junts, demana una concentració personal per veure en el rostre de Renée Falconetti l'expressió de les convulsions internes d'un personatge que, despullat de la dimensió heroica per fer-lo commovedorament humà, es mostra tan vulnerable com estranyament ferm davant d'uns homes que representen el poder militar, judicial i, ai las!, eclesiàstic. Ara bé, junts a l'església de Sant Genís, els espectadors vam poder sentir que hi havia una atenció compartida, fins i tot una tensió, davant d'unes imatges aclaparadores per la força dels primers plans, de les llums i de les ombres, dels enquadraments descentrats, dels picats i contrapicats. Quan el cinema és sublim, sempre sembla que el descobreixis en un present pur i meravellat.

Malgrat que s'ha de tenir present que les projeccions dels films silents tenien acompanyament musical en directe, la potència expressiva de La passió de Joana d'Arc no necessita música i fins i tot podria defensar-se que, sense ella, és possible un recolliment més gran amb les imatges. Ara bé, tot just estrenada el 2009, la partitura composta pel lituà Bronius Kutavicius (que, com a curiositat, té una altra relació important i ben diversa amb el cinema: l'oratori Ant Kranto, per a soprano i quatre violes, amb textos del cineasta experimental Jonas Mekas) és d'una delicadesa extrema amb les imatges de Dreyer. No envaeix ni se sobreposa a les imatges. Tampoc no juga a la remarca dramàtica o al subratllat. De fet, l'autor creu en la força de les imatges i crea una atmosfera musical que afavoreix la visió. M'hi va sobrar el cant pregravat per acompanyar la missa abans de l'execució i la música em va semblar massa conciliadora i suavitzadora al final del film en què les imatges cruels de la descomposició del cos de Joana a la foguera s'alternen amb les de la repressió contra el poble. Però, es diria que en part inspirat per Xostakóvitx i Janacek, l'esforç de Kutavicius és immens i el resultat molt valuós, a més d'intensament interpretat
per la formació txeca
Berg Chamber Orchestra dirigida per Peter Vrábel.