Lloret, la vila

Els neons de Lloret no m'han seduït mai. Per a molts, un reclam; per a mi, una barrera absorbent, opressiva. Permeable però de mal obviar.

Des de la meva faceta de modest activista de la sardana, ja fa un temps que vaig començar a gaudir del Lloret de debò, el social, el de les persones. Contactes puntuals, com flaixos, que em van permetre de descobrir una part de la seva inquietud bategant, de la seva història. Ocasions minúscules prou intenses per provocar que anys després, i ja com a instrumentista de cobla, m'il·lusionés participar en les ballades d'estiu. El cicle, poca broma, enguany celebra la 85a edició, una dada que fa pensar en les adversitats que haurà hagut de sortejar i que explica la capacitat, la tenacitat, l'estimació dels que l'organitzen. L'original format de les ballades, de set sardanes amb dues de concert, sempre m'ha semblat d'allò més encertat, molt millor que el de set tirades, i guardo en el record la imatge de la plaça des de l'entarimat, de nit, amb un públic devot i fidel, molt analític i crític en el sentit més pulcre de la paraula, multiplicat pels forasters ocasionals que afavorien aquelles geniüdes estirades de braços entre els balladors selvatans (els autòctons) i els empordanesos (la resta) per acabar la dansa a la banda oportuna. Ballades carismàtiques i de qualitat, potser les úniques en què ara es podria programar sense por un Garreta per ballar i amorosides amb menys freqüència de la que convindria per l'elegància optimista de Domènec Moner, el so de cobla més genuïnament lloretenc. Unes imatges, les de la plaça amb sardanes, que parlen d'un Lloret viu, apassionat, que cal enaltir i enfortir. Tal com fan els que hi han nascut. Tal com voldríem els que, malgrat la foscor dels neons, l'hem acabat estimant.