Art i actituds reials

Pels qui estudiem l'art dels segles passats i l'art més actual, els esdeveniments amb més glamur de l'any han estat dos casaments a dues corts europees, ben diferents, però igual de mediàtics tots dos: el dels Windsor d'Anglaterra i el dels Grimaldi de Mònaco. Dos casaments que en el futur passaran a ésser capítols dels llibres d'història de l'art per les qüestions de protocol, moda, joies, decoració, arquitectures efímeres...

A Mònaco s'ha volgut acompanyar el casament del príncep Albert II amb Charlene Wittstock amb una gran exposició, una mostra excepcional al Forum Grimaldi que sota el títol Fastos i grandesa a les corts d'Europa ha reunit un conjunt de peces excepcionals procedents de tot el continent europeu, obres d'art, d'orfebreria, quadres, vestits, fotografies i molts altres objectes, i que estarà oberta fins al 11 de setembre.

Es tracta d'un viatge a través de més de tres segles d'història europea i el visitant hi veu formes d'art que ben sovint no han sortit mai dels palaus. No és una exposició qualsevol, sinó que es tracta del resultat d'una selecció feta per historiadors i per responsables de les diverses col·leccions reials de cada país. Algunes corts europees encara regnen, d'altres no, però formen part de la història del seu país. Vint cases europees estan representades a l'exposició i per cada una d'elles s'ha triat un moment, uns personatges. Els comissaris han volgut així lligar la creació artística a moments precisos de la història i d'aquesta manera crear una pedagogia que va més enllà de l'art, gràcies a retrats i quadres que expliquen moments de vida quotidiana oficial o íntima. La religió, els casaments, les relacions territorials o polítiques, l'amor, la felicitat, les guerres, la mort, el paper de les dones, el teatre o la música són alguns dels aspectes presents a l'exposició.

La cort de Portugal durant el segle XIX està il·lustrada pels reis Lluís I i Maria Pia de Savoia en el seu Palau d'Ajuda a Lisboa. Per la cort d'Espanya, i encara que això no faci gaire gràcia als catalans, s'ha triat el regne de Felip V de Borbó i la seva segona esposa Elisabet Farnese, és a dir, la primera meitat del segle XVIII. França hi és amb Napoleó i Josefina, i l'Anglaterra del segle XIX, amb Victòria de Kent, que va pujar al tron el 1837. El gran duc Adolf de Nassau (1817-1905) representa Luxemburg i Leopold I (1790-1865), Bèlgica, on va ser triat com a cap d'estat el 1831. La jove Guillemina dels Països Baixos serveix a l'exposició per explicar l'educació d'una reina. El Renaixement septentrional s'il·lustra amb Cristià IV de Dinamarca (1577-1648), però per aquest país també s'ha triat una parella romàntica, la de Cristià IX i la reina Lluïsa, mentre que per Noruega s'insisteix en el naixement de la monarquia moderna amb la Constitució de 1814, que aboleix la noblesa però declara la persona del rei sagrada i inviolable. A Suècia, en canvi, Gustau III (1746-1792) ofereix una personalitat singular per la seva teatralitat. Evidentment, l'emperador de Rússia Alexandre II (1818-1881) ocupa una bona part de l'exposició, en què s'insisteix en les relacions entre Rússia i la Costa Blava durant aquells anys.

Polònia, Prússia, Baviera (amb Lluís I), Àustria (amb Francesc Josep i Elisabet, la mítica Sissí) i Hongria amb la família Esterházy i més particularment Nicolau II (1765-1833) permeten un extens recorregut per l'Europa central. L'actual Itàlia està representada naturalment per Torí i Nàpols. Víctor Amadeu II de Savoia (1666-1732) va ser un dels principals sobirans europeus de finals del segle XVII i d'inicis del XVIII, un príncep reformador que va fer de Torí una capital de les arts. A Nàpols, Carles de Borbó (1717-1788), fill de Felip V i Elisabet Farnese, durant els deu anys que va passar a Itàlia va donar un nou fast a la ciutat, es va interessar per les excavacions de Pompeia i Herculà i va començar la construcció del palau reial de Caserta.

El capítol final està dedicat als prínceps de Mònaco des del segle XVII fins al XX, insistint particularment en la personalitat de Jaume I de Mònaco (1689-1751), com a col·leccionista d'art; en Carles III (1818-1889), com a fundador de Montecarlo, i en Albert I (1848-1922), el príncep navegant.