cultura

Quadern d'art

No és hora que la publicitat ens digui que més val agafar el tren, el bus, el metro o la bicicleta o com es pot fer un millor manteniment del cotxe?

Anunciat a TV

En un petit mercat de poble es pot veure un cartell que, per reforçar les bondats d'una mena de funda de matalàs, diu exactament “anunciat a TV”. Recorda publicitats antigues, de quan el fet d'anunciar un producte per televisió era per si mateix un valor. Avui ja sabem que si s'anuncia simplement és perquè l'empresa que el ven té prou diners per pagar l'espot i necessitat de vendre a l'engròs. Qui ven qualitat acostuma a vendre al detall, a petits públics a qui no els cal veure el producte a la televisió.

De fet, resulta que si té prou diners per pagar la inserció del seu producte a la TV o als diaris, aquests diners se li desgraven com a inversió. És de suposar que el producte es vendrà més, i que, per tant, la venda li donarà més beneficis per pagar més espots. Un sistema fet a mida de les grans corporacions. Aquí també entra el conegut patrocini, que curiosament sempre patrocina allò que ja no necessita patrocini, com ara un concert dels Rolling Stones, la visita de pontífex o el Barça. A les petites empreses sempre els queda posar anuncis als mitjans locals.

Diu la teoria del màrqueting que si no et veuen no existeixes i per existir t'has d'anunciar. Fins aquí d'acord, però per què la publicitat ha de ser tan obscenament mentidera, tan estúpida, tan previsible, tan deshonesta? I alhora és tan voraç que no pot deixar estar ni tendències, ni fenòmens socials, ni personatges públics amb cert respecte que no emuli, plagi, o sedueixi, amb un bon faig de diners, cal suposar. Que cadascú faci el que vulgui però veure Leopoldo Abadía anunciant benzina amb els mateixos arguments amb què explicava la crisi no és precisament un punt al seu favor. Un cop hem vist Eduard Punset assegurant-nos que no sé quin pa industrial és 100% natural, perden credibilitat els seus programes i llibres de difusió científica?

I d'aquí a la masia dels fuets amb un avi de postal i un embotit curat a cop de càmera frigorífica i productes químics o als miracles dels productes de neteja. Hi ha anuncis de caramels més ensucrats que els mateixos caramels. Potser ha arribat el moment de mirar anuncis per saber què no hem de comprar.

Però de debò, amb el que ens cau a sobre dia sí dia també, es pot seguir venent cotxes fent-nos creure que ens faran més interessants, més atractius, més cosmopolites? I sobretot, més lliures? Què si ens agrada conduir? No sempre i sobretot no en els embussos que aquesta tardor, un cop més, ens tornaran a deixar clavats a les entrades i sortides de les ciutats. No és hora que ens diguin que més val que agafem el tren, el bus, el metro o la bicicleta? No és hora que la publicitat ens digui com podem mantenir el cotxe tan bé com sigui possible, perquè si n'hem de comprar un de nou no hi haurà cap banc que ens deixi els diners? Això no activa l'economia, diran alguns. No és del tot cert: activa una altra economia, de petita escala. Un cotxe que té uns quants anys necessita més cura i, per tant, visita més cops el mecànic, ha de passar la ITV cada any, li calen peces de recanvi i l'enginy del mecànic del cantó de casa. Potser no crea beneficis macroeconòmic, però a petita escala funciona.

Quin grau de responsabilitat té la publicitat de tot el desgavell econòmic que estem vivint? Una entitat bancària ens pregunta ara si volem ser banquers. Després de la lleugeresa amb què donaven crèdits i de la quantitat de diners públics que han calgut per rescatar els bancs i caixes de la seva pròpia avarícia, no resulta obscè l'eslògan en qüestió?

Al llibre Walden o la vida als boscos Henry David Thoreau argumenta, ja al segle XIX, que fer un trajecte d'uns quants quilòmetres en tren és més lent que fer-lo a peu. La teoria és la següent: si vas a peu trigues el que tardes a arribar, unes hores. Si vas en tren, trigues el que tarda a arribar el tren i tot el temps que has hagut de treballar per guanyar els diners que val el bitllet, potser un dia i mig. Seguint la paràbola, la publicitat segueix fent-nos creure que anar més ràpid ens fa molt més guapos, sexis i moderns. I nosaltres vinga treballar per pagar bitllets a llocs on no sabem per què coi hi anem però que sembla que és imprescindible que hi anem sense perdre un minut. “Time is money”, que diuen Les Luthiers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.