‘Huis clos'

El nom de Stanley Donen estarà associat per sempre més a les comèdies musicals que va dirigir amb Gene Kelly, d'Un dia a Nova York a Sempre fa bon temps passant per Cantant sota la pluja, la més mítica per als cinèfils. Per aquest crític, no obstant, Donen és encara més important per les seves aportacions a la comèdia melodramàtica, sense estridències, alhora plena de fina ironia i lànguidament melancòlica. En aquests films es va despullar com a cineasta i va aconseguir donar un aire igualment musical a trames sense cançons ni danses, centrades en el món de la parella com a microcosmos on allò més important és saber ballar al so que toca la vida sentimental, entesa com a pas à deux sempre difícil.

Ja avançats els seixanta, després de joies com ara Indiscreta i Pàgina en blanc –on la posada en escena és tan elegant com la feina d'actors sempre impecables–, Donen es va endurir més i va voler retratar les misèries de la vida en comú, les ferides del temps en el si de la convivència amorosa, i els resultats potser no van resultar tan equilibrats, però sí igualment apassionants. Aquesta reposició amb honors d'estrena de L'escala –vista per primera vegada aquí després de la mort de Franco– demostra que Dos a la carretera no és la més sagnant d'aquest període. Retrat impecable de la decadència d'una parella d'homosexuals tan insuportables com divertits –Burton i Harrison, en una relació alhora tensa i tendra–, la pel·lícula no amaga el seu aire teatral, claustrofòbic, sinistre i fred com un bisturí aplicat a un humor ferotge: per Donen, en l'amor, l'infern també poden ser els altres, per molt que els estimem.