Visca Itàlia (malgrat tot)

Aquest agost, el cinema italià ha estat present a la cartellera a través d'una pel·lícula que un servidor preferiria oblidar –Manuale d'amore 3, de Giovanni Veronesi, en la qual es concentra tota la vulgaritat, el masclisme i la textura de fotonovel·la que un associa a l'era Berlusconi– i d'una comèdia aparentment discreta i petita que, en realitat, és precisa, genial i profunda –Gianni y sus mujeres, de Gianni di Gregorio, confirmació del gran talent ja encetat a una altra gran miniatura: Vacaciones de Ferragosto (2008)–.

Sembla un lloc comú parlar de la mala salut que arrossega des de fa dècades el cinema italià: un tòpic injust i no del tot precís, perquè, de fet, Gianni di Gregorio forma part d'un procés de transformació que ja ha donat no sols obres remarcables –l'esmentada Vacaciones de Ferragosto, Gomorra, però també Las consecuencias del amor (2004) i Il Divo (2008), totes dues dirigides per Paolo Sorrentino–, sinó que també ha situat els seus autors al mapa de la cinefília internacional. Mentre pel·lícules com Manuale d'amore 3 i Gianni y sus mujeres sintetitzen a les sales l'ombra i la llum de l'actual cinema italià, a l'apartat de novetats de les llibreries un pot trobar també la primera novel·la de Paolo Sorrentino, traduïda al castellà per Xavier González Rovira i editada per Anagrama, un llibre que podria ser ideal complement –un bon programa doble literari– de Que comenci la festa, de Niccolo Ammaniti, publicada en català per Angle.

Sorrentino va debutar com a director amb una pel·lícula que roman inèdita entre nosaltres: L'uomo in più (2001). La seva trama alternava la història de dos personatges homònims: el futbolista Antonio Pisapia i el cantant Tony Pisapia. El cineasta ens detallava la crònica de la seva accelerada ascensió a la glòria i del seu dilatat i paral·lel fracàs, amb el qual tots dos personatges acabaven lidiant de maneres oposades. A Tony Pisapia li donava rostre Tony Servillo, l'actor fetitxe de Sorrentino que més tard esdevindria l'antiheroi existencial de Las consecuencias del amor i el nosferatià Giuliu Andreotti de l'agressiva Il Divo.

A Todos tienen razón, el Tony Pisapia de L'uomo in piú es transforma en Tony Pagoda, que és la forma magnificada i literària d'aquell primigeni personatge cinematogràfic que, en bona mesura, li va servir al cineasta per modular una mirada (desencisada, cínica, terminal) sobre el món. A Todos tienen razón, Tony Pagoda explica la seva història en un to de veu que ha portat alguns crítics a esmentar Céline: al principi, un servidor va pensar que no aguantaria tantes pàgines de desplegament del fàstic-cap-al-món que sent el personatge, però no triguen a arribar les reflexions inesperades –una anàlisi de la cançó italiana com a sublimació edípica– i els episodis de gran volada còmica –com la visita d'un tenor alemany a l'Ópera de Manaos que recorda els efectes hiperbòlics del gran Miguel Noguera–.

A les darreres pàgines, Sorrentino deixa clar que no sols és un cineasta de primera –encara que el seu darrer treball va ser rebut a Canes amb hostilitat: This must be the place–, sinó que també té fusta de gran escriptor, d'autor capaç de fer emergir l'estructura profunda de la seva època. Les veus combinades d'un adulador professional –possible caricatura de Lele Mora, figura clau a les clavegueres mediàtiques del Berlusconisme– i d'un intel·lectual agonitzant li permeten realitzar una eutanàsia moral a la Itàlia de la Videocràcia.

Sorrentino ve a demostrar que l'actual estat de coses no és més que la degradació residual d'una mitologia cinematogràfica: la Itàlia de La dolce vita (1960).