Delícies nòrdiques

El cinema del nord d'Europa es mou entre la radicalitat més exquisida i la banalitat amb ínfules de qualité. Cineastes com Aki Käurismaki o el controvertit Lars von Trier poden agradar o no, però és indubtable que són posseïdors d'un univers propi, intransferible. D'altres prefereixen el cinema de gènere, i de fet alguns d'ells ja estan treballant a Hollywood. I, finalment, n'hi ha que pretenen utilitzar els codis populars per transformar-los en proclames sempre amb bones intencions, gairebé mai amb bons resultats. Birger Larssen pertany sense dubte a aquesta darrera categoria, i Superbrother és un dels exemples menys recomanables d'aquesta mania de voler forçar els arquetips per tal de donar lliçons de moral i conducta.

Larssen intenta entrar sense contemplacions en el cinema de superherois i fer-lo esdevenir un instrument pedagògic de primer ordre. I així, la història d'aquest nen, depenent del seu germà autista, que de cop i volta el veu convertit en allò que sempre ha desitjat –la idealització del germà gran com a protector i exemple a seguir— no acabarà en grans escenes d'acció o venjances que satisfacin les expectatives del públic addicte, sinó en alguna cosa pitjor: una faula al voltant de la família i la necessitat d'acceptar-la tal com és, una oda a l'amor incondicional cap els de la pròpia sang. D'aquesta manera, allò que volia ser un conte d'iniciació a la vida es converteix en un còmic maldestre i sense gràcia, que utilitza les icones de la ciència-ficció –de la vida extraterrestre a Spielberg— amb la intenció de superar les convencions i acaba construint un discurs reaccionari que en el fons no volia ser-ho. Heus aquí les contradiccions d'un progressisme tronat.