La utilitat de ‘La vida útil'
Com passa amb algunes persones, hi ha pel·lícules que passen per la vida amb discreció, sense ganes de cridar gaire l'atenció. I que, precisament per això, sovint passen injustament desapercebudes, sense que les seves qualitats siguin celebrades per massa gent.
Una d'aquestes pel·lícules és la uruguaiana La vida útil, de Federico Veiroj, que a poc a poc i sense grans escarafalls s'ha anat guanyant els espectadors que l'han vist en diversos festivals, entre ells les darreres edicions de Sant Sebastià i de Màlaga, on ha estat guardonada. Aquí –potser per la brevetat del seu metratge (poc més d'una hora), potser pel fet de ser en blanc i negre, potser per estar protagonitzada per persones que no són estrelles ni ho seran mai– cap distribuïdor ni exhibidor s'ha dignat a estrenar-la. Per sort, Cameo ha vingut a salvar aquest buit dins la seva col·lecció de DVD Cahiers du Cinéma, que edita conjuntament amb la revista.
La vida útil és un conte protagonitzat per un tímid homenàs de 45 anys que viu amb els seus pares i que fa vint-i-cinc anys que treballa com a encarregat de programació d'una cinemateca; quan la filmoteca tanca les portes, la bombolla cinèfila on ha estat refugiat peta i es veu obligat a enfrontar-se al món exterior, on, entre altres coses, hi ha persones del sexe contrari.
Amb uns crèdits inicials i un ús de la música que evoquen deliberadament els de les pel·lícules dels anys quaranta, La vida útil és un homenatge tan càlid com irònic a una determinada forma de veure el cinema que s'extingeix, però no té res a veure amb el sentimentalisme de Cinema Paradiso. És una faula humil, d'austeritat bressoniana i ambientació intemporal, una comèdia minimalista i –gairebé– romàntica d'un sentit de l'humor gens evident i d'un estoïcisme que –com passava amb Whisky, també uruguaiana– fa pensar en Aki Kaurismäki. Que no és poca cosa.
