Un artista apaivagat pel Loira
Josep Grau-Garriga havia viscut a Barcelona, a París el 1958, i havia viatjat molt, a França, als Estats Units –un any a Nova York– i a d'altres països. Durant els anys vuitanta li va entrar la necessitat d'allunyar-se de la gran ciutat. Primer va voler comprar-se una casa al Camp de Tarragona, perquè la seva mare era de la Selva del Camp. També va mirar cap a l'Empordà. Però el 1989 es va decidir per la regió del Loira. Aquell any, el del Bicentenari de la Revolució Francesa, va fer una sèrie d'exposicions a Angers i també un muntatge de tapissos dins del castell.
La relació de Grau-Garriga amb l'Anjou havia començat molt abans. El 1957 el mestre francès de la tapisseria Jean Lurçat li havia fet descobrir la llum del Loira. Ell se n'havia enamorat. Ara feia més de vint anys que hi vivia. La gent el coneixia i l'apreciava, el respectava. La inspiració que li venia a la vora del Loira era ben diferent de la de la seva enyorada Catalunya. Treballava en un taller ampli al costat d'una antiga escola que ell havia rehabilitat, una caseta petita, de poble, a Saint-Mathurin-sur-Loire, una mica als afores d'Angers, la capital de l'antic Anjou. Allà continuava experimentant noves textures i materials, intentant sempre que la matèria, pintada o construïda, tingués contundència i volum.
El paisatge que l'envoltava era plàcid, pacífic, inspirador. Davant de casa seva, la línia contínua del Loira és un horitzó fix i bellugadís alhora; un tros de passat històric i natural. Ell, que no havia viscut mai a la natura –tret potser de la seva infància quan acompanyava la mare a terres tarragonines–, que no havia tastat mai el gust de la vida sense soroll, es va impregnar de naturalesa, va esdevenir d'alguna manera paisatgista.
El seu fill l'ajudava a mantenir el lligam que ell necessitava amb Catalunya. Però el seu exili voluntari li va permetre de començar una segona vida, sobretot familiar, però també clarament artística. El renovador del tapís a Catalunya i a Europa va saber associar dos mons ben diferents. Així, el 1993 va fer un conjunt d'obres anomenat Sèrie angevina, un homenatge al paisatge d'aquesta seva nova pàtria d'adopció, però també a la història i a la seva visió de l'art.
Grau integrava el teixit a la pintura, incorporava objectes al paper i al cartró, buscava i buscava. L'art, que no és mai neutre, es va impregnar de l'entorn. Ell hi integrava la història del tapís d'allà, el segle XVIII, el teixit jacquard, els blaus d'ultramar que li resultaven de l'observació del cel i de l'aigua, del sol i de l'ombra. La llum a Angers no és la llum de Catalunya i els matisos de la naturalesa no poden no reflectir-se en l'obra creada per l'home.
Per això hi ha un Grau-Garriga d'abans i un artista que marca una pauta nova després del canvi de vida que va representar l'allunyament de Catalunya i la integració en el paisatge del Loira. L'agitació es va transformar en observació atenta, la immediatesa en distància, la lluita constant en revolta allunyada, mentre l'ampli Loira continuava desfilant de manera continuada davant de casa seva.
