Festivals esponerosos

La temporada de festivals s'acosta a la seva fi, amb algunes convocatòries a punt de presentar les últimes propostes, com la Schubertíada a Vilabertran o els Proms de Londres per posar dos exemples gràfics –una mica a la Barrio Sésamo– de petit i gran (en dimensions, no en qualitat).

Al mateix temps que la baixada de persiana, hi ha les valoracions, i per les notes de premsa que han arribat dels festivals d'aquí i de fora, dels que he visitat i d'aquells a què no he pogut anar, el balanç és ben positiu: altes taxes d'ocupació que arriben a cotes increïbles (un 99,3% a Glyndebourne, la més alta en 17 anys) o simplement magnífiques (91% a Torroella) i ingressos per taquilla espectaculars (24,8 milions d'euros a Salzburg). Evidentment en els temps que corren on fer cultura i prou ja no serveix per res, també hi ha anàlisis d'impacte econòmic, que, un altre cop en el cas del festival austríac, maregen: 225 milions d'euros d'efectes directes i indirectes en la ciutat, 70 dels quals només en gastronomia i hotels. I és que els melòmans es queden de mitjana set dies a Salzburg per un dia i mig dels turistes regulars. Qui diu que la cultura no és negoci?

Bayreuth ja sabem que sempre omple, però les germanes Wagner han fet en acabar el festival dues petites revolucions. Una és anunciar els cantants de la nova producció de l'any vinent, Der fliegende Holländer (Evgeni Nikitin, Adrianne Pieczonka, Franz-Josef Selig), això sí, sense fer gaires escarafalls del canvi de direcció d'escena, amb Jan Philipp Gloger que substitueix el primer anunciat, Sebastian Nübling. La segona, no tan petita, és que per primer cop es podrà fer la sol·licitud d'entrades per internet. Deixarà per fi de ser Bayreuth la destinació de correu postal d'Occident més gran?

Les coses també han anat bé per a un festival que he visitat per primer cop aquest estiu, l'Innsbrucker Festwochen der Alten Musik, amb un 95% d'ocupació. Dono fe que les dues sessions a les quals vaig assistir a la Spanischer Saal del Schloss Ambras eren plenes a vessar. Ja que estava lluny del centre, l'organització va posar un servei d'autobús gratuït d'anada i tornada. La sala, per ella mateixa, ja pagava la pena, un espai de 43 metres de llarg construït cap al 1570 i envoltat de retrats murals dels prínceps del Tirol (i de banyes de cérvol). L'acústica, a més, era bona, com va quedar palès en el concert de Cafè Zimmermann amb obres de tres dels principals compositors germànics de música instrumental de la segona meitat del segle XVII: Froberger, Schmelzer i Biber. Música on la densitat contrapuntística sovint està condimentada amb aires populars o girs descriptius, magníficament traduïts pel so sucós del grup liderat per l'arc imaginatiu del violinista Pablo Valetti.

Comentari connector: Valetti va tocar a La Calisto del TNC. Si l'obra de Cavalli és representativa d'una època on comèdia i drama es barrejaven sense manies, Pimpinone oder der ungleiche Heirat de Telemann és pròpia d'un moment en què els gèneres es van divorciar. Aquest intermedi còmic narra la història típica del vell ric que cau de quatre grapes davant una criada espavilada i, com en altres obres representades al Gänsemarkttheater d'Hamburg, barreja sense manies italià i alemany.

La música del prolífic Telemann és fresca i inventiva, sobretot defensada per un conjunt àgil com Private Musicke de Pierre Pitzl i dos cantants amb bona química com Marie-Sophie Pollak, jove soprano alemanya sorgida del Concurs Cesti, i el més bregat Renato Girolami. La senzillesa de la posada en escena, signada per Christoph von Bernuth, va contribuir en força mesura a una vetllada ben agradable en un marc senyorívol.