El melodrama en els nostres temps

No hi pot haver millor hermeneuta d'Almodóvar que el mateix Almodóvar, que sempre dóna les claus interpretatives i els referents textuals dels seus films. En el cas de La piel que habito, ha parlat a bastament de Les yeux sans visage, pel·lícula de Georges Franju en què un cirurgià embogit segresta noies per arrancar-ne la pell amb el propòsit de reconstruir el rostre de la seva filla, desfigurada a causa d'un accident del qual se sent culpable. També hi intervé un cert pes de la culpa, però a la vegada el dels morts, i sobretot un brutal desig de venjança en el projecte de l'obsessiu cirurgià estètic que interpreta Antonio Banderas en el seu retorn al cinema d'Almodóvar. Aquest també s'ha referit a Frankestein (i a Pigmalió en relació amb Galatea) per apuntar el pòsit mític d'aquesta història d'un doctor que, canviant-li la pell, vol crear una criatura que ho té tot per convertir-se en un monstre si no fos que el cineasta sembla creure en un reducte d'humanitat (o almenys d'identitat) inaccessible a les manipulacions de la ciència, inclosa la ben dubtosa que es fa present en la pel·lícula abocant-se a una intencionada inversemblança. Això, perquè Almodóvar juga conscientment en un terreny relliscós. Fa molt de temps que el seu cinema du implícita una pregunta: com es pot fer ara un melodrama? És possible fer-lo sense crear un distanciament irònic fins fer evident la inversemblança i a la vegada conjurar el perill del ridícul? Però, tot i això, es pot fer un melodrama amb totes les conseqüències?

Aquesta incertesa pot provocar una interessant incomoditat a l'espectador, que no sap si riure o prendre's seriosament aquesta nova proposta d'un dels grans cineastes Frankenstein. O no és Almodóvar una mena de Frankenstein que roba fragments aliens que adquireixen una altra vida dins del seu món creatiu? Tanmateix, La piel que habito pot crear una sensació d'indiferència durant la primera part de la pel·lícula, en què, a més, hi ha un violador que dóna peu a una nova mostra del mal gust almodovarià. Però una altra cosa és quan es deixa d'estupideses i es concentra en la relació entre el doctor i la criatura transgènica. Allà hi ha el més potent i fins sublim Almodóvar, que, tot i donar tantes claus, deixa molt obert el film: no serà que la víctima accepta una mudança de pell, però que potser no és només aparent, per convertir-se en l'objecte de desig de la dona que estima?