Veu i personalitat

Alguns cantants (el cas més flagrant seria Natalie Dessay) lluiten contra una identitat vocal que no és la que els agradaria o, dit d'una altra manera, no tenen la veu que el seu temperament demana. I és que la natura aporta uns dons que el talent, la intuïció o l'art s'han d'encarregar d'utilitzar, modificar o, fins i tot, transcendir per crear alguna cosa de superior, sempre que, tanmateix, s'assumeixin els propis límits. En quin estadi s'ubicaria Mojca Erdmann?

Aplaudida ja l'any passat pel públic de la Schubertíada i amb un físic agraït –tot i que uns talons de vertigen convertien les pujades i baixades de l'escenari en un esport de risc–, la soprano alemanya, amb la seva veu lleugera i un punt estreta, de coloració infantil, però emissió segura, sembla que és més a prop de les emocions poc trasbalsadores d'una soubrette que dels múltiples viaranys anímics del lied romàntic. En la primera part del recital, Erdmann no va anar més enllà del que la seva veu oferia, ja fos per una curta gamma dinàmica (pocs pianíssims van fer-hi acte de presència) o per cert distanciament expressiu que quedava encara més de relleu al costat de la implicació del piano de Gerold Huber. Les comparacions són tan odioses com necessàries i a la mitja part més d'un espectador citava el nom de Hanna-Elisabeth Müller, la revelació de la setmana passada a Vilabertran.

Coses de la vida, com Müller, Erdmann també va millorar en la segona part d'un recital que defugia dels llocs comuns. Si Schumann va capitalitzar la primera meitat amb els reculls de l'opus 90 i opus 107 (el programa de mà es va oblidar de l'últim, Abendlied); amb Strauss, Erdmann va deixar plena constància de la seva vàlua. La dislocació psíquica i les ondulacions vocals de les cançons d'Ofèlia li van escaure d'allò més i li van donar impuls per donar més relleu als cants d'una altra ànima adolorida, tot i que menys desequilibrada, com la Mignon posada en solfa per Schumann. Amb Ollea, cicle a cappella que Aribert Reimann li va dedicar el 2006, Erdmann va enlluernar gràcies a la seguretat amb què va atacar els melismes sinuosos, els salts mortals d'intervals o el pas de veu cantada a parlada, alhora que traduïa tota la força expressiva d'unes cançons gens fàcils. Veu i personalitat van estar del tot d'acord.