Valor

La darrera edició del festival de cinema Rec de Tarragona va premiar el drama polític irlandès Hunger. I cal valor per premiar una pel·lícula com Hunger, el debut cinematogràfic del videoartista anglès Steve McQueen.

Valor perquè Hunger és una pel·lícula dura, molt dura, i no només pel tema de què tracta, sinó també per la seva factura. Ens trobem davant d'un dels films menys cinematogràfics dels darrers anys, rodat d'una manera molt més propera als treballs experimentals realitzats fins ara per McQueen que a una pel·lícula que obeeixi el cànon. Tot allò que podria semblar el fil argumental, les protestes dels reclusos de l'IRA en la seva reclamació per ser tractats com a presoners polítics i la vaga de fam i la mort de Sands, filmades amb una cruesa no apta per a tots els estómacs, són aquí purament context, un exercici moltes vegades d'estètica, filmat quasi sense paraules, amb jocs de càmera i moviments d'actors més propis del món de la dansa contemporània que del relat d'una reivindicació, amb un desig evident d'implicar l'espectador en la història, de fer-lo sentir rebuig per uns o altres, de dur-lo al límit. A Hunger, la resta, tot el que és accessori, és silenci, i les paraules es concentren en l'esplèndida escena central de la pel·lícula, el llarguíssim diàleg entre Sands i el sacerdot irlandès Dom Moran, concebut, filmat i presentat més com un quadre teatral; vint-i-dos minuts –bona part d'ells, un sol pla-seqüència– que recullen una conversa que, com dos personatges sortits de la ploma de Beckett, no els porta enlloc però que els dos jutgen necessària potser per justificar les respectives posicions: la mesura de pressió de Sands i els seus aliats per enfrontar-se no només al govern de Thatcher, sinó per reivindicar-se davant de la cúpula de l'IRA; la inutilitat d'una acció com aquesta, segons el parer de Moran, que sosté que només servirà per crear màrtirs de curta volada i que, aliè al fracàs d'aquest intercanvi amb Sands, reitera que cal buscar les solucions a través del diàleg.

Cal més valor, però, per guardonar una pel·lícula com aquesta en un país com el nostre en què abordar segons quins temes en la gran pantalla sense prendre una posició determinada, dictada no pas a partir de les regles del joc de l'art, pot fer que et guanyis immediatament el qualificatiu de filoterrorista. El Regne Unit ens avantatja en aquest sentit, i molt. McQueen és una pedra més en aquest camí que semblen haver emprès alguns cineastes britànics per entendre, i fer-nos entendre, la complexitat d'Irlanda del Nord, un camí que ens ha deixat petites joies del cinema polític com Bloody Sunday, de Paul Greengrass, un altre exercici experimental que, a amb una narració quasi documental del diumenge sagnant de Derry, poua en la incomunicació.

[Ferran Esteve és traductor]