La sopa i la cabra

Diguem-ne que estava liofilitzada. La sopa, s'entén. Congelada fa una dècada i conservada en el buit de la memòria dins d'una llauna, o disc, o CD, diga-li com vulguis. I ara, en aquesta cua d'estiu del 2011, s'ha tornat a servir en un menjador social com és el Sant Jordi, com a aliment d'una generació que, de sobte, s'ha adonat que ja forma part del club dels que poden explicar batalletes.

Tots ens fem grans. És llei de vida, que no de màrqueting. Als Sopa se'ls veu més madurs, en tots els sentits. Per molt que en Gerard continuï pentinant grenyes o que la prominència de les panxes faci que aquestes semblin més contentes que mai. La Sopa de Cabra va bullir anit amb tota l'efervescència possible. Amb vigor, en un xup-xup generós que fa uns mesos era del tot impensable, precisament perquè la flama encara no era encesa. Ni els mateixos ingredients que integren la Sopa de Cabra s'ho podien imaginar. Aquest cervell que no sempre funciona en la mateixa direcció del cor. L'estómac que es tanca i s'omple de papallones picants. Les pors, els dubtes, el pes pesant dels records, la incertesa de retrobar-se amb el passat i no encaixar-hi.

En el punt de sal, els Sopa de Cabra es van mostrar en present com una banda que encara té coses a dir. Malgrat l'absència de l'enyorat Ninyín, el grup continua mantenint una estètica sonora stoniana, o zeppelina, dels setanta, i no per què el seu director escènic els hagi envoltat de ferralla, de carrosseries de sis-cents a mig camí del desballestament. Una metàfora que no encaixa. O potser no he aconseguit desxifrar-la. Es tracta de parlar de vida i no de mort. De fer com diu la cançó: sempre endavant. Per això aquest decorat que inspira el paisatge després d'una batalla atòmica no funciona amb allò que el grup va desprendre ahir. Només veure la cara de satisfacció que lluïa en Gerard Quintana (reflectida en primer plànol a les pantalles), quan donava les gràcies als presents, era un cant, un poema, a un nou camí que s'obre a partir d'aquest primer concert.

La pujada d'adrenalina va ser tan gran, per als uns i per als altres, que la sensació que es desprèn de tot plegat és que això no ha fet res més que començar. Quan una banda que s'ha conservat en silenci, congelada, els últims deu anys, torna d'aquesta manera, convocant molta més gent que el que pot convocar el partit polític més majoritari, és que el seu discurs té vigència. Una energia que supera totes aquelles bajanades que asseguren que la vida és cíclica. Apostaria que la Sopa es reinventarà. Que es presentarà en una nova recepta, deconstruïda o cuita en nitrogen. Tant se val. És massa maco per deixar-ho escapar. I amb aquest retorn sembla que l'han ben agafada per les banyes. A la cabra, s'entén.