Un monjo al temple pianístic

Escoltant el piano fluctuant de Brad Mehldau és fàcil que la ment de l'oient se'n vagi una estona a passeig per universos paral·lels. Per exemple, quan Mehldau reconstrueix Hey Joe, tot un estàndard de la música popular nord-americana convertit en un dels primers grans èxits de Jimi Hendrix, pots imaginar-lo cremant el piano com a final catàrtic en la millor tradició hendrixiana. Improbable: a Mehldau no li sortiria gaire a compte cremar un Steinway & Sons i, a més, no sembla que aquest tipus d'exabruptes escènics tinguin res a veure amb el caràcter introspectiu del pianista, que es passa gairebé tot el concert recollit sobre ell mateix, en actitud pràcticament meditativa, sense dir ni una paraula al públic i agraint els aplaudiments amb una lleugera reverència i les mans juntes, com un monjo budista que ha convertit el piano de cua en un temple. Només quan feia cruixir els dits entre tema i tema, semblava prosaicament humà.

Brad Mehldau, un dels grans pianistes del jazz del tercer mil·lenni, va exercir brillantment com a cap de cartell del Festival de Jazz de Girona 2011. Entre la tradició i l'avantguarda jazzística, però també amb una sòlida base clàssica que evoca els grans mestres del piano romàntic, Mehldau té sempre la porta oberta als nous clàssics, siguin Hendrix, The Beatles (Blackbird) o The Verve (Bitter sweet symphony), que ell manipula lliurement, deixant, però, que la cançó sigui identificable en la seva estructura bàsica. Una hora i mitja llarga de piano màgic, sense conservants ni colorants, va ser recompensada pel públic que omplia la sala amb entusiastes ovacions, que van animar Mehldau a oferir tres bisos com a gran colofó final.