Maleït seny

Els tòpics a l'Estat diuen que els bascos són nobles i animalots; els gallecs, irònics i dubtosos; els andalusos, festius i tranquils, i els catalans, garrepes i assenyats. Tots els tòpics són en part veritat i en part llegenda. El pitjor que ens toca a nosaltres és sens dubte el fet de ser assenyats. Perquè de l'equació del seny i la rauxa sembla que la rauxa ha estat desterrada i només està permesa en genis excèntrics tocats per la tramuntana, com Dalí.

Gran part de la culpa la té el noucentisme. Si anem a la Viquipèdia trobem: “La seva ideologia és la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. És una reacció contra el modernisme, el liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme.” Vet aquí el problema, hem intentat aixecar un país amb la raó serena, que és com dir que hem llançat la tovallola abans de començar.

Perquè la paraula seny, que és l'única en català que diuen bé per Madrid, ens ha fet pactistes i patètics. No ens permetem rampells, no sigui dit...; no ens permetem cops de puny a la taula, no fos cas..., i no ens permetem viure en l'alegria de la rauxa..., que encara prendrem mal.

I amb aquesta fal·lera per ser assenyats, ens roben mig país des del Palau de la Música o ens planten un hotel indecent a l'escullera de Barcelona. El pitjor és que mentre negociem fins i tot el permís per respirar a Madrid, des de la plaça de Sant Jaume ens retallen drets bàsics que van costar afanys i treballs a la Transició. I, és clar, com a vacuna perquè la gent no surti al carrer escandalitzada, ens diuen que hem de tenir seny, que les coses són així i que no s'hi pot fer res. El seny s'ha fet sinònim de renúncia, de mediocritat. El seny sembla ara, simplement, aquella covardia del botiguer de L'auca del senyor Esteve de Rusiñol, forassenyat insigne.

Hem convertit Barcelona en una Tijuana per als europeus, però ai d'aquell que tingui la pensada de fer unes xapes en què es retrati aquesta ciutat de llauners i comiats de soltera. Els que ens visiten poden fer l'animal perquè deixen calés a caixa, però nosaltres hem de tenir seny i no fer evident que tot Catalunya és Lloret amb l'excusa cultural de Gaudí, home poc assenyat com hi ha món, per cert. Si el seny és el que està fent que tanquin els antiquaris del carrer de la Palla per posar-hi botigues de samarretes del Barça i del Madrid, ens declarem arrauxats militants.

Fins i tot Mariano Rajoy demana sensatesa amb la immersió lingüística per obligar la Generalitat a complir una sentència del TC, que ho és tot menys un tribunal sensat amb els seus membres exercint fora del termini que marca la llei. I Zapatero també invoca el seny per demanar el suport de CiU a una reforma de la Constitució feta en un cap de setmana i dictada pel Banc Central Europeu.

I un be negre. Ja n'hi ha prou. Ja en tenim prou, de ser bons jans. El seny i “el peix al cove” han fet tant de mal que ara sembla normal pactar el pressupost amb un partit que aposta per carregar-se tot un sistema educatiu d'èxit. Tot sigui per ser assenyats? Doncs no, no tot s'hi val.

Des d'avui ens declarem dissidents del seny, seguidors de Jujol, Verdaguer, Pitarra, Mompou, Monturiol i Fortuny, i també de Miralles, Sisa, Perejaume, Portabella, Brossa i molts altres forassenyats. Si, com va dir Rubió i Tudurí el 1932, “de tant en tant, el seny català acluca l'ull i deixa fer”, tanquem els ulls, que “és quan dormo que hi veig clar”. Volem tenir alegries desbordades i enrabiades bel·licoses. Ja hem estat prou comprensius amb les dificultats del país, de Madrid i dels mercats. Volem una nova cultura incendiària que posi en crisi un sistema que genera víctimes mudes, sense tragèdies públiques, per allò de la discreció, però amb misèries privades. Els rampells de geni potser no ens portaran més bons resultats que el maleït seny, però, veient el panorama, no hi tenim gaire a perdre i la nostra salut mental agrairà tenir una vàlvula d'escapament.