Triple salt mortal sense xarxa

El cinema d'Isaki Lacuesta és un cinema en moviment. En la seva obra hi ha un desig de provar formes, de generar noves escriptures, de trencar motllos i de convertir l'obra fílmica en un artefacte complex. Aquest moviment permanent, el converteix en un cas insòlit dins del cinema del nostre país. Los pasos dobles, el seu darrer film, pot sorprendre, despistar, però en cap cas deixar indiferent ja que és un dels exercicis d'estil més arriscats que ha dut el cineasta fins aquest moment. Un exercici que pot ser considerat com un triple salt mortal sense xarxa i que demostra que el bon cinema no és aquell que neix de la resignació, sinó de la recerca i de la incertesa.

Què és Los pasos dobles? A priori, podem considerar aquesta curta pel·lícula com una barreja de moltes pel·lícules possibles. Hi ha una pel·lícula d'aventures que podria ser una replica de Las minas del rey Salomón, les notes musicals ens recorden que també la història pot transformar-se en un film de Sergio Leone, mentre que els aspectes més ètnics ens recorden el cinema de Jean Rouch i els més simbòlics ens situen de ple dins el pes del cinema africà de Souleyman Cissé o Idrissa Oueadrogo, nascut de la força de la tradició oral. Hi ha també la figura mítica del pintor d'origen belga François Augéras, que va abandonar-ho tot per instal·lar-se a Mali, per crear al costat del poble natiu i per sentir en la puresa del món salvatge tot allò que la civilització li havia negat. Augéras es converteix en la rèplica d'Arthur Cravan, el personatge que va guiar el primer documental d'Isaki Lacuesta i troba la seva prolongació en la figura de Miquel Barceló, que al llarg de la pel·lícula adquireix un caràcter espectral, com si fos un pintor que recupera un llegat i troba en la vida primitiva una forma de fer parlar l'art, la vida i l'atzar.

La figura d'Augéras li permet retrobar alguns dels temes essencials de la seva filmografia com són la relació entre l'art i la vida, la suplantació, els simulacres, els dobles, la tensió entre allò original i allò fals i les contradiccions entre allò real i allò mític. El resultat final és brillant, porta l'espectador d'un costat a l'altre, l'endinsa cap als paradisos perduts de l'aventura i d'allà el desplaça cap a cultures ancestrals. És cert que la gran quantitat de registres que conviuen a l'interior de la pel·lícula poden donar la sensació que l'artefacte acaba essent més poderós que el seu contingut intern, però també es cert que amb Los pasos dobles Isaki Lacuesta dóna un pas essencial dins la seva carrera. Un pas tan arriscat que porta implícit preguntar-nos quin serà el pas doble que durà a terme després d'aquesta operació.

Trobar una resposta a la qüestió no és gens fàcil, en l'obra d'Isaski Lacuesta tot resulta imprevisible.