Ferides de guerra

L'aspecte més interessant de La sonrisa etrusca és el relat de Sampedro, que presenta un personatge en el tram final de la seva vida, marcat per un passat de guerra que el va fer eixut, desconfiat i aspre, sense deixar de ser honest i íntegre, cosa que li permet explorar els camins de la tendresa. Un relat de fondària humana i elevada dicció que, tanmateix, no acaba de trobar la feliç traducció escènica que mereixeria. L'atractiu dels caps de cartell està fora de dubte. Héctor Alterio i Julieta Serrano són intèrprets bregats que conserven encant i magnetisme. Però Alterio, d'una banda, sordeja, cosa que fa difícil a la resta d'intèrprets ajustar-se a les seves rèpliques, i, d'altra banda, presenta una dicció defectuosa que lògicament utilitza a favor del personatge que encarna, el vell partisà calabrès trasplantat a Milà, però que fa difícil seguir-lo amb claredat. L'adaptació escènica ha estirat més el braç que la màniga amb resultats redundants. La utilització de la imatge videogràfica projectada a tres bandes només és efectiva en moments comptats (les peces de museu i l'empaperat del pis de la vídua), però sovint resulta innecessària, a més de malgirbada. Amb una bona filmació per resoldre les continuades retrospeccions en la biografia de l'avi, es podrien haver estalviat almenys tres actors per interpretar personatges del passat, perfectament prescindibles en el present escènic.

L'important és el procés d'íntima transformació de l'ancià rondinaire en iaio entranyable que passa de considerar els nens uns “bultos que lloran” a desviure's pel seu indefens nét. A banda de l'efectiu tàndem Alterio-Serrano, destaca la frescor de Sonia Gómez Silva. I poca cosa més. I, tanmateix, l'espectacle es deixa veure amb interès.